A mitjans setembre, la diminuta illa italiana de Lampedusa va quedar bloquejada per l’arribada de més de 5.000 immigrants, xifra que iguala a la de la seva població. El mes d’octubre a Canàries en van desembarcar 15.000. No es tracta de fets anecdòtics: el 2022 la Unió Europea va rebre 330.000 persones en situació irregular i quasi un milió de sol·licituds d’asil. Els irregulars són una petita minoria: els vinguts legalment ascendeixen a tres milions.
A la Unió Europea, els Estats Units i la majoria dels països occidentals, la tendència dels darrers anys ha estat d’endurir la política de fronteres i les condicions d’assentament. Al Regne Unit, Itàlia, Hongria i Polònia, partits conservadors i d’ultradreta han actuat en aquesta direcció, però no són els únics. Els països nòrdics s’estan sumant a l’onada, en ocasions de la mà de formacions socialdemòcrates, que han fet un gir radical. A Dinamarca el Parlament aprovà el 2021, amb 70 vots a favor i 24 en contra, una llei per reubicar els sol·licitants d’asil fora de la Unió Europea. A Suècia, una primera ministra del bloc d’esquerra el 2022 va impulsar mesures en aquesta línia.
El discurs oficial d’Espanya té un caire humanitari i d’atenció a les persones que demanen asil, però a la pràctica s’imposa la fermesa. L’acceptació de la postura marroquina en relació al Sàhara va ser la moneda que es va pagar perquè el govern alauita fos més actiu en relació a la immigració il·legal, com s’ha posat en evidència quan s’han produït allaus de subsaharians. També s’han pres acords amb altres països africans per intentar frenar aquest moviment humà, seguint una pràctica comuna a la resta de països de la Unió Europea. Així i tot, les formacions de dreta són partidàries de restringir encara més les condicions que s’apliquen als immigrants i Vox ha fet un casus belli de la qüestió i promou disposicions dràstiques en tots els àmbits.
En realitat, és possible que els ciutadans del nostre país tenguin un plantejament més sever en relació als immigrants que la majoria dels polítics. Les enquestes de la Fundació Gadeso, una associació d’estudi de la realitat social de les illes Balears bastant seriosa, mostren que, de manera sistemàtica els habitants de l’arxipèlag tenen una opinió majoritàriament negativa de la immigració (el 58% en el quadern del mes de setembre), el 54% consideren que els immigrants estables constitueixen un problema greu i el 78% creuen que s’hauria d’expulsar immediatament els il·legals.
La immigració és un fenomen tan antic com la humanitat, que l’ha tractat de forma diferent al llarg de la història. Pels romans no era cap problema: qualsevol persona que vingués en son de pau podia entrar a les fronteres de l’Imperi. Açò no obstant, els estrangers, com els metecs a la democràcia grega, tenien ben pocs drets i havien de pagar impostos addicionals; fins i tot se’ls aplicaven les lleis amb més rigor.
Mirades les coses des d’aquesta perspectiva, podríem concloure que la voluntat universalista de la Declaració dels Drets de l’Home és un obstacle per a la lliure circulació de persones. En estendre els drets fonamentals a tothom, amb independència de la seva nacionalitat, religió o qualsevol altre distinció social, se’ls acaba atorgant unes facultats similars a les que tenim els naturals del país, el que és problemàtic. Bona part de la societat no està en contra de rebre immigrants, sinó del fet que tenguin els mateixos drets que ells, en especial pel que fa als serveis públics, però també en altres àmbits, com el laboral. En molts casos no es tracta de gent realment amenaçada per la competència dels que arriben de fora, sinó que estan s’oposen, per principi, a equiparar nacionals i estrangers.
Tanmateix, la immensa majoria dels ciutadans no estem disposats a renunciar a l’universalisme dels drets humans que, de fet, no són més que una generalització laica de l’humanitarisme de la nostra societat. La gent no sol pensar en declaracions abstractes, sinó que es compadeix de la situació penosa de les persones que travessen mars, rius i deserts fugint de la guerra, la fam i la violència, o simplement en cerca d’un futur millor per ells i els seus fills. És una qüestió d’humanitat.
La immigració posa en tensió la nostra societat, en contraposar dues idees enfrontades: la dignitat universal humana i l’estat del benestar. Històricament, l’Estat social i democràtic va ser concebut per funcionar en l’interior d’una comunitat homogènia. La seva base és la confiança mútua i la solidaritat es limita a individus de similar condició i ve a ser una mica allò d’avui per tu i demà per jo. Quan les comunitats es fragmenten sorgeixen dificultats i aquestes s’exacerben amb els estrangers, perquè molts ciutadans creuen que s’estan trencant les regles del joc i que els nouvinguts no haurien de tenir els seus mateixos drets. Pel cantó contrari hi ha els que apel·len a la compassió i el tractament humanitari de qualsevol persona, ja que totes tenen una dignitat innata, i a la nostra responsabilitat davant les seqüeles, encara presents, del colonialisme i l’explotació postcolonial.
En els dos casos, es tracta més d’un sentiment que d’un raonament, però són les forces que mouen la nostra societat. Per la seva banda, els polítics, i sobretot els governs, es mouen en el món dels tangibles, del que és possible, i es veuen desbordats per les demandes dels immigrants, com ho mostren imatges com les de Lampedusa, el Hierro o qualsevol indret que pateix la pressió migratòria. El pressupost públic és limitat, els ciutadans exigeixen cada cop més prestacions i els estrangers no són una prioritat.
La immigració és el gran tema del segle XXI. En poques qüestions s’entrecreuen d’una forma tan crua sentiments, drets i vulgars recursos econòmics.
amendezvidal.blogspot.com.es
