Sente Fontestad forma part d’aquestes persones esplendents que Albert Espinosa defineix, a «Estaba preparado para todo menos para ti», com a cascabeles. A Menorca en deim picarols.
Persones senzilles, amables i a les que sempre trobes quant les cerques. I en Sente, bon amic i millor company, sempre hi era quan rebia la telefonada des de la Redacció, perquè la seva manera de ser estava feta del fang dúctil de la generositat i el sentit comú.
Home de sentiments, de mirada neta i de caràcter emprenedor, gaudia en la música del seu paisatge interior més íntim, amb una trajectòria creadora que inicià a la ràdio amb «Veus joves» i «Diàlegs amb sa música», i que va continuar després a Ja t’ho diré, Qui, Si fa sol, la discogràfica Música global i la seva feina com a mànager de grups i solistes.
Unit a Leonmanso per la mateixa màgia dels acords i els arpegis vitals, que escrivien a quatre mans al pentagrama de la complicitat, en Sente era ben conscient que no podia viure sense la música. Allò que explicava Llure Marquès a Enric Pérez Massanet coincideix amb la mateixa percepció i sentit de Sente Fontestad: les cançons són molt més que cançons. Perquè «han de formar part important de la meva vida. La música és una amiga meva, que va amb jo, que camina amb jo, i que mai no em deixa, vagi allà on vagi».
En Fontestad, el Ringo Starr de Ja t’ho diré, feia les coses sense estridències. Sense exigir res a canvi i deixant bon rastre, com la seva divertida etapa teatral amb la companyia Nura o el mític bar Si vens cafè.
Tot ell, que ha marxat massa prest, era expressió musical, que s’identificava amb la bateria. I, per la seva qualitat humana, també era instrument. Es transformava en el picarol que produïa sons per la vibració de tot el material que el forma, i no tan sols una part. Prudent, oblidà amb discreció el seu pas per la política. Adeu, Sente, ens queda el teu somriure afable.
