Santiago Ramón y Cajal va guanyar el Nobel per uns treballs sobre el sistema nerviós. A Maó li van dedicar un carrer que ara li alteraria els nervis. És un bulevard d’edificis desaprofitats o en runes. El principal és la Sala Augusta, símbol d’allò que passa en política si no se sap rectificar quan toca. Rectificar no és una derrota, i més encara quan persistir en l’error ha anat tant en perjudici de gent com la maltractada comunitat educativa del Conservatori i els veïns propers.
Per contra, fa dies el regidor Jorge de Diego, de Sant Lluís, va decidir tancar la biblioteca els capvespres per manca de personal. En poques hores va admetre que era un error, ho va explicar i va rectificar amb naturalitat i humilitat. Molt bé, Jorge. És una actitud que humanitza i dignifica el dirigent, el cap de l’empresa, el pare i qualsevol que prengui decisions. La fermesa en les conviccions és un elogi freqüent en necrològiques i homenatges que està sobrevalorat. És millor saber raonar, rectificar i adaptar-se. Dubtar és higiènic, no dèbil.
No totes les rectificacions tenen igual mèrit. Maó ha fet tard. Pedro Sánchez té interès d’investidura. Que el PP rectifiqui sobre el pacte amb Vox la setmana de l’inici de la recollida de residus porta a porta és pura poesia. Per una banda, es desprèn del paper signat a Palma que li va imposar un acord enverinat amb visió mallorquina. Per altra, es desfà de l’envàs lleuger d’una conselleria amb poca substància competencial, però significativa en el mandat en què tothom xerra d’habitatge. El vidre de la transparència s’empra poquet. El detonant final de la crisi ha estat una recepta estranya de consellera de Vox amb director insular del PP que ha acabat, sense ser tastada, a la bossa de l’orgànic. La fracció resta són intrigues de partit, desídies i tensions personals impossibles de reciclar.
No sempre surt bé fer cama de conill. El temps ho dirà en cada cas. Però és evident que només amb tossuderia, orgull i fermes conviccions Ramón y Cajal no tindria cap premi Nobel.
