Al Paraulògic d’aquest dimecres, el joc lingüístic que em té distret a la trona buscant mots nit i dia, vaig trobar per casualitat la paraula moma, un vocable que té diversos significats, un dels tants referit a allò que fa guanyar molt sense gaire esforç com quan diem quina moma la teva feina. Aquesta setmana m’ha tocat renovar el permís de conduir (una mostra evident del pas inexorable del temps) a un centre mèdic d’aquests homologats que et tracten exquisidament. Fins aquí res a dir, en poc més de deu minuts ja tornava a ser al carrer. El que sí que em va sobtar és que les mateixes proves que en el seu dia van servir per considerar-me apte o no apte fa 30 anys, continuen invariables.
No puc recordar si les lletres a distància que em va tocar llegir amb un ull, amb l’altre i amb els dos, o els sons greus i aguts que havia d’escoltar a la prova auditiva, eren els mateixos de la darrera vegada, però el que sí tinc clar és que la prova d’habilitat davant la pantalla de les boletes en moviment que fan via per un circuit irregular, era igual. En un món que ha canviat com un mitjó en tres dècades, hi ha poques coses que no han evolucionat i una d’elles és aquest tràmit on la Direcció General de Tràfic, continua apostant pel mètode de sempre. D’entrada un pot pensar que si funciona com està plantejat, per què caldria tocar-ho? i més val no embolicar la troca però el dubte que em genera és si s’estan fent prou bé les coses per decidir si podem continuar conduint o tot plegat, no deixa de ser una moma per complir l’expedient i tal dia farà un any.
