No eixugam. Quan semblava que l’agressió russa a Ucraïna havia cobert la quota de crueltat del món, el cicle infernal d’acció-reacció de Palestina ens torna a enfrontar amb un altre conflicte, on els enemics ho són a mort i no es donen quarter.
És evident que, a dia d’avui els homes de bona voluntat no podem més que exigir que les armes s’aturin i cessi la mort de civils innocents. L’estat d’Israel no pot sostreure’s a les lleis internacionals i la seva democràcia es devalua si defuig de donar un tracte humanitari a un poble, el palestí, amb el qual, per molt que li pesi, comparteix trets culturals i patiments històrics. Una acció desproporcionada no pot més que atiar l’enfrontament i eternitzar una confrontació que ja han hagut de suportar massa generacions.
Deixant ben clara la nostra repulsa frontal a la violència desfermada per les forces armades israelianes, per justícia hem de manifestar un repudi absolut per l’acte de barbàrie comès pels milicians de Hamàs el dia 7 d’octubre. En aquesta negra jornada, més de 1.200 israelians, la immensa majoria civils desarmats, foren massacrats de forma bàrbara per escamots terroristes que van prendre com a ostatges 240 innocents.
Crida l’atenció la manca de reacció de la nostra societat davant d’aquesta operació vandàlica. S’han fet alguns manifests en contra de la brutal actuació d’Israel, però l’atemptat salvatge del 7 d’octubre no ha suscitat cap resposta pública de la ciutadania.
L’assalt de Hamàs supera en víctimes els atemptats d’Al-Qaida a Nova York, perquè hi afegeix el terror dels segrestos. A diferència de l'11 de setembre del 2001, en què una onada de solidaritat es va adreçar cap als Estats Units, el poble hebreu no ha rebut un reconeixement a l’immens trauma que suposen aquestes morts per a una petita comunitat de nou milions d’habitants. Aquesta insensibilitat és tant o més notòria quan fa pocs mesos ciutadans i governs es van manifestar en contra de la invasió russa d’Ucraïna. Açò ens demostra que la nostra societat té una doble vara de mesurar o potser que, més que la solidaritat el que prima és la geopolítica i és políticament correcte blasmar els russos però no hi ha compassió envers els jueus i moltes vegades tampoc envers els palestins...
A diferència d’ara, en aquella ocasió nombroses veus van expressar la seva comprensió davant la resolució estatunidenca de copejar l’Afganistan. Les conseqüències demostren l’error d’acceptar la política de la revenja: els americans van encetar una guerra inútil i iníqua que provocà la mort de 900.000 persones, entre elles uns 330.000 civils i 7.000 soldats americans. Israel hauria d’aprendre d’aquest error i no excedir-se en el seu contraatac, que pot acabar generant més dolor del que ha patit.
El nostre país encara està tancant les ferides del terrorisme sanguinari de l’ETA, que va perpetrar més de 850 assassinats. Així mateix, hem patit el flagell d’Al-Qaida (un grup emparentat amb Hamàs), que ocasionà 193 morts. Amb aquests antecedents hauríem de comprendre la desolació de les famílies de les víctimes jueves, que han experimentat un cop encara més gran. Alguns al·ludeixen al seu cansament davant d’aquest conflicte interminable i l’historial repressor d’Israel, però les accions d’ETA també es van allargar durant dècades i ningú amb una mínima humanitat les justifica per la repressió franquista del poble basc.
En aquests temps de penediment pels crims produïts en la nostra història, els espanyols tenim un compromís moral envers el poble jueu. L’expulsió del 1492 és un deute històric que encara no hem pagat. És sorprenent que molts dels que critiquen el dia de la Hispanitat i censuren la colonització espanyola d’Amèrica callin davant el crim de l’èxode dels jueus (el qual, per ser justos, hauríem de posar al mateix nivell del dels moriscs). També ens hauríem d’avergonyir que aquí, a Menorca, fins fa poques dècades, per Setmana Santa els veïns sortissin al carrer «a matar jueus».
Com gent de pau hem de rebutjar la violència s’origini on s’origini. La guerra i la violència sempre són la llavor de més guerra i més violència. La història de la terra palestina n’és plena. El naixement de l’estat d’Israel el 1948 fou aprovat per l’ONU per una àmplia majoria i intentava crear un territori segur per a una comunitat que havia patit la major massacre que ha conegut la humanitat: el sacrifici de sis milions de pacífics jueus.
Aquella resolució atorgava una part del país als jueus i l’altra als palestins, una solució que, anys més tard, tots donarien per bona, però que en el seu moment rebé fortes crítiques. Els països àrabs intentaren aniquilar per les armes l’estat hebreu qui, en revenja, va expulsar la majoria de la població palestina del seu territori, creant una ferida que encara no s’ha curat. Per ser justos, hem d’afegir que Israel s’hagué de defensar en tres guerres més de l’agressió estrangera: el 1956, el 1967 i el 1973. La del 1967 desencadenà l’ocupació israeliana de Cisjordània, un altre acte de fatals conseqüències. La resta és la història d’armes i plors que tots coneixem.
Tenc un somni. Demà s’aturaran els bombardejos israelians i, el mateix dia, Hamàs evacuarà les instal·lacions militars que ha instal·lat a hospitals i escoles i les llançadores de míssils d’edificis civils. Demà els tancs d’Israel es retiraran de Gaza i alhora Hamàs tornarà tots els ostatges jueus a les seves famílies i abandonarà definitivament les armes. El dia després, Israel posarà fi a les colònies jueves en terra palestina; simultàniament els palestins admetran l’existència de l’Estat d’Israel en unes fronteres segures i en pau. És només un somni, però és que no es pot viure de malsons.
amendezvidal.blogspot.com.es
