Vet aquí que dia 6 de novembre vaig assistir amb la meva dona a una xerrada sobre exoplanetes al Bar Nou. Ignasi Ribas és professor d'investigació del CSIC a l'Institut de Ciències de l'Espai i director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). La xerrada-col·loqui estava organitzada per l’Institut Menorquí d'Estudis en homenatge a l’admirat Josep Miquel Vidal i va resultar molt interessant, agradable i didàctica. Poder beure una cervesa contemplant noves gestes de la ciència, en el seu llarg camí cap a un coneixement més ample, rigorós i fiable, me va semblar tot un luxe.
El subtítol era: A la recerca d'una altra Terra. El ponent començava amb unes preguntes de partida. Hi haurà un altre planeta habitable com el nostre? I en cas que hi hagués vida a sobre, com seria aquesta vida? Podrem arribar alguna vegada fins a un lloc tan improbable? És veritat que al llarg de la història s’han fet proeses que mai ens hauríem pogut imaginar, però: trobarem un límit als nostres somnis? Existirà qualque frontera impossible de traspassar? Hi ha qui no creu en posar límits a les aplicacions del coneixement científic: si es pot fer, per què no? L’ètica no ens aiguarà la festa. Pensem en la manipulació genètica. Elon Musk, per exemple, un dels homes més rics del món, vol anar a Mart. Fins i tot, jubilar-se i morir allà. Té recursos econòmics estratosfèrics i una escala de valors diferent de la nostra. És un visionari estrafolari que no mira prim, encara que quan el veus, sembla que li falta una ruixada.
Una volta l'eminent científic va explicar la informació que tenim sobre el tema, el meu cap va començar a fer-se preguntes pel seu compte. No ho puc evitar. De totes les coses que ens anem trobant a la vida, els interrogants són una de les més misterioses. Salvar les distàncies interestel·lars per trobar una altra Terra, seria com trobar-nos una altra Menorca dins l’univers conegut. O un altre país com el nostre, que ja és difícil. Seria com trobar-se un bitllet de loteria premiat. Potser tot el que ha passat des del Big Bang, haurà estat una successió de casualitats i esdeveniments fortuïts. N'hi ha que creuen en els miracles des del punt de vista materialista. Quina sort hem tingut! Que capritxós és l’atzar! Creuen que hi ha unes lleis que es compleixen a la natura sense necessitat de cap legislador ni policia. Unes lleis que, a diferència de les nostres, no són artificials i canviants.
Si a la immensitat del cel no podem trobar un entorn mínimament respirable, habitable o estable, ens adonarem de què són tantes les coses que hem d’agrair i que cuidar mentre estiguem aquí, que ja no farem tantes endemeses. Si fem malbé el nostre hàbitat, no tindrem cap pla B alternatiu.
A un altre planeta (de moment, imaginari) podríem començar de nou. No hi hauria contaminació ni massificació. No faríem els desastres que solem fer aquí, fruit del nostre egoisme o bogeria i, tal vegada, ens tornaríem bons d’un dia per s’altre.
Una de les darreres diapositives mostrava l’anomenat Pale Blue Dot, fotografia feta pel Voyager I l'any 1990, des d'una distància de 6.000 milions de kilòmetres… Un petit puntet blau que quasi no es veu i que et diuen que és el nostre planeta. Somriu! Encara que no surtis a la foto. Pensa que en aquest puntet insignificant, submergit en la immensitat del cosmos, ens estem matant els uns als altres i que, després de milers i milers d’anys, encara no hem aconseguit posar pau a la galàxia.
