La comunitat educativa és un dels sectors que millor ha actuat en la darrera dècada. Amb tot el que lis ha plogut, professorat, alumnat i famílies, són el fons d’escriptori més valorat. Sense endolls.
La mobilització per l’educació a les Balears va fer història el 2013 en contra del TIL d’en Bauzá. Amb la vaga indefinida, i quan més de 100.000 persones vestides de verd reclamaren pels carrers una educació pública de qualitat i en català. S’adapten als canvis polítics a cada instant, a noves lleis, i van actuar de llibre durant la pandèmia.
Em costa dir el mateix d’altres sectors. Del polític, ni rallar-ne. Basta qualsevol sessió plenària pel desencís. A l’esportiu encara comanda la competitivitat, i les grades no són prou agradoses. O del social, que sempre va a rosec de les necessitats. En cobreix una al temps que n’apareixen tres.
Vox ha dit aquesta setmana que vol 20 milions d’euros al pressupost de 2024 per aplicar la lliure elecció de llengua a les escoles. Sembla mentida que poguéssim dedicar aquesta milionada d’euros, una milionada insultant, a un problema inexistent. Vint milions donen per fer noves escoles, per assumir l’educació 0-3, o per cobrir els requisits dels alumnes amb necessitats educatives especials.
Governar en minoria hauria de servir per abaixar-se els egos, i per entendre que a la ciutadania no li costarà res posar-se samarretes de colors. Ja hi ha 120 centres que s’han sumat a la campanya «la llengua no es toca».
