Joan Bauzà18/12/23 4:01
TW

Hi ha dues maneres de plantejar-se la pròpia felicitat, preguntar-se què és el que vull i preguntar-se què és el que em basta; aquest darrer plantejament és el savi. La llengua llatina posseïa un terme propi per definir la situació d’aquelles persones que tan sols podien cobrir les seves necessitats bàsiques; no en podien cobrir moltes més, però sí les imprescindibles per garantir la dignitat. La situació dels que no arribaven a poder cobrir-les era nomenada egestas que, en la nostra llengua, es traduiria per misèria. La paupertas, no essent ni misèria ni opulència i no tenir relació ni en necessitat ni en luxe, es traduiria per pobresa.

Un vers del poeta llatí Marcial s’expressava així: «No és pobresa, Néstor, no tenir res»; qui patia carència absoluta es deia miserable, no pobre. L’ideal ètic i religiós mai no ha estat trobar-se en necessitat, però sí limitar-se al suficient. Per aquests filòsofs i religiosos, no comptar amb coses supèrflues era alliberació, i compartir els seus béns amb altres era solidaritat. Tres precisions convenients: Una, no confondre el que és necessitat amb el que és desig. Dues, no confondre pobre amb gandul. Tres, no confondre els voluntàriament pobres per ideal amb els injustament empobrits pel sistema. I una proposta de conclusió: per ser un poc feliç no se necessiten moltes coses i per ser molt feliç moltes coses sobren.