Quan era més jove del que som avui, hi havia un caramull d’expressions que s’usaven amigablement, amb una entonació de veu de riure’s d’algú, fotent-se, sense ànim d’ofendre, amb el transfons de provocar un canvi d’actitud en una persona poc espavilada.
Els temps moderns ens han duit la substitució per altres de gruixuts, d’aquest riquíssim repertori d’insults dits sense voler fer mal, que eren el pa de cada dia entre els companys de la quadrilla del carrer i una forma de la llengua molt expressiva. Quedi clar, que no em refereixo ni a menysprear una persona, ni a ridiculitzar-la.
Vet aquí que s’altre dia a una reunió vaig tornar a sentir-ne un: «Ets un meló de tot l’any», varietat de meló que es conserva mesos sense podrir-se, és gros, ovalat, la seva pell verda o groga, de polpa abundant, que si ens surt insípid exclamem «aquest meló és com una carbassa!»
La mencionada dita que fonèticament sona «Ets un Meló de taulany» era emprada per referir-se a qui no acaba de comprendre les coses, és feixuc d’enteniment i han d’explicar-li les matèries dues vegades. L’afectat seria una persona de poca llestesa, a qui no li poden fer aprendre mai res. Cap de carbassa, cap buit, cap de suro, cap de meló o ets un mac!, signifiquen, si fa no fa, el mateix.
Actualment podem escoltar sovint l’expressió «obrir el meló», que vol dir encetar un debat controvertit. Com el bloqueig a la renovació del Consejo General del Poder Judicial, cinc anys caducat, amb el Suprem col·lapsat, 42.000 assumptes sense resoldre i un desprestigi per a la democràcia.
Per moure’ls a entendre’s, tal com fèiem els al·lots podríem dir amb humor correcte, càlida i afablement als governants més amants de la bronca, que del consens: sou uns melons de taulany!
