Acaba l’any i agafant perspectiva pas a comentar alguns fets que poden indicar en el meu parer que a la fi estem sortint de la cruïlla que ha embargat l’economia de Menorca els darrers temps. Molts hem dit reiteradament que la via menorquina al creixement dels anys setanta i de finals del segle passat havia expirat i entrat en una nova fase: De l’equilibri sectorial vàrem passar definitivament a la dependència turística. Però val a dir que havent-hi arribat tard a la disjuntiva, potser ens havíem estalviat alguns dels errors fets per les illes germanes. La transformació l’ha significat, certament més en continent que en contingut, la declaració de la reserva de la biosfera. Una imatge diferenciada de la nostra illa, prou admirada ja abans pels catalans estiuejants, i ara pel capital de fora. Un canvi que ha transitat de la idíl·lica Fornells al gust pels nuclis urbans antics. Dels xalets a les cases amb pati. Dels hotelets de ciutat a les possessions rurals i senyorials.
Què està així canviant? Aquests serien alguns dels elements incipients del canvi econòmic que vivim. Primer s’està consolidant un turisme definitivament estacionalitzat. En alguns casos, volgudament; en altres, per manca d’alternatives viables de transport de visitants. En vaig dir d’aquest fenomen l’ economia del stop and go, amb múltiples efectes socials, de mercat de treball, moviments migratoris i modus de vida ‘de temporada’. No totes les seves conseqüències són però dolentes, i tenen en tot cas certa racionalitat econòmica, afavorida en part per la legislació laboral. Si això és així, es tracta ara de ser més llestos en cosir les dues etapes, estiu i hivern, i fer de la de segona un temps de formació i de treballs complementaris de la temporada d’estiu, tot i que amb tasques més pausades i valorant la Menorca que resta ja només per al fruïment dels menorquins.
Un segon element prové del fet evident que el capital de fora esta prioritzant l’illa. Se hi afegeix ara a l’atractiu de la natura el de la Menorca-art. Un binomi que ajunta Menorca com a museu talaiòtic amb l’illa exhibició museística d’arts contemporànies. Nucli d’artistes i expositors que atreuen un turisme diferent, menys massiu, de més valor afegit econòmic i més respectuós amb la cultura. De nou, tot i alguns perills encara per gestionar, aquesta sortida de cruïlla pot ser fonamentalment positiva. Es tracta d’un nínxol que aguanta millor, per exclusiu, la competència d’altres indrets, és menys elàstic al preu, i requereix menys però millor mà d’obra més qualificada, en serveis auxiliars i complementaris, que poden resultar més interessants per als ocupats autòctons. El respecte per la naturalesa i la cultura té, afegits, valors més universals que les allaus del turisme de sol i platja que hem viscut, podent frenar d’aquesta manera el colonialisme econòmic avui prevalent.
Es compren terres i finques, però sovint no per trinxar i posar-les a explotació sinó per custodiar amb activitats el patrimoni invertit. Es mouen capitals amb taxes de descompte baixes que esperen rendibilitat a mitjà i llarg termini; no a curt ni especulatiu.
En una situació de pèrdues ja irreparables en el sector lleter, que s’obri una finestra d’aquelles característiques ens indica un camí per endavant. Amb menys i millor població activa, formada i ocupada, un saldo de capital humà menys negatiu entre menorquins sortint i migrants entrant... sorgeix una nova oportunitat que hauríem de saber aprofitar. Aquesta no ens ho resoldrà tot però ens és un ajut important. I podem encara fer més: els autòctons, donant valor als serveis que es mantinguin tot l’any; res a l’estiu per a qui no aguanta l’hivern. Una joventut que recupera la vida al camp, emparada pel capital que el patrimonialitza. I uns poders públics intel·ligents que ajuden a tapar forats i a posar vaselina per a la fluïdesa que ha d’acompanyar aquests nous desenvolupaments. Aquest últim vèrtex és possiblement la part mes dèbil del triangle per garantir que el canvi sigui virtuós, però ho hem d’intentar.
