Ring... ring...
- Hola, bon dia.
- Bon dia tenga, com està?
- Ja ho sabia, ho sabia segur. Ahir hi pensava: demà en Portella em telefonarà. És vostè tan previsible. No em sap greu, escolti. Açò forma part de la meva feina. El trenta-u de desembre sempre cau alguna entrevista. I com ha anat? I què troba? Li sap greu deixar-nos? Com veu el món? Què li desitja al seu successor? I què he de dir, jo! I segurament també posarà una il·lustració amb un senyor gran, vestit amb una túnica gastada amb l’espatlla ajupida pel pes de tantes coses, una barba llarga fins als peus, amb una falç francesa a la mà, símbol de la mort, i un rellotge d’arena, que ens recorda l’inexorable pas del temps, que es troba amb un nadó que ja camina.
- Sí, havia pensat en una il·lustració típica com aquesta.
- Posats a triar, m’agradaria que em posés la que em va fer Josep Leyendecker l’any 1910. Perquè això del vell i el nadó ve de molt lluny. I a pesar que jo no tenc cap frissera per deixar el mon sé que el meu temps s’acaba, que el 2023 fa les darreres glopades i prest seré un record. Per alguns seré «s’any de sa grossa a Ciutadella». Per altres «s’any de sa guerra de Palestina». A mi m’hauria agradat viure més, almenys com la vida mitjana d’una persona, que al seu món és de vuitanta-cinc anys. Amb vuitanta-cinc anys tens temps de viure molts episodis i de complir i xalar amb totes les etapes de la vida i esperar un bon final. El meu és sobtat, dit i fet. A diferència de moltes altres, la meva vida té dia i hora assenyalada i sol ser motiu d’alegria per homes i dones de totes les edats que es troben a les places de les ciutats, als casinos, als restaurants, als locals més diversos, en cases particulars... tots contents amb el raïm, el cava i un pack de festa, amb besades, brindant per l’any que s’acaba, però sobretot pel que comença, desitjant que aquest dugui més alegries que aquell que se’n va. Prest m’oblidaran, a jo. Els primers dies, els escrivents encara erraran i, quan posin data al document, els sortirà un 2023 que hauran de rectificar. Recorden vostès l’any 2000? Què van fer, l’any tan assenyalat? Com van viure l’arribada d’aquell succés irrepetible? Quants episodis dels milers que van viure aquell any podeu recordar? En certa manera, el temps és un espai lineal, que els terrícoles divideixen en la repetició còsmica del moviment de la terra i la seva relació amb el sol i la lluna. Per això, cada any repetim els mateixos actes amb les seves variants. L’any vell i l’any nou, l’ancià i el nadó, el final i el principi no existeix en el temps, el creen vostès per a comprendre millor la seva vida. I per això vaig néixer jo amb aquestes traces.
- Vaja, senyor dos mil vint-i-tres, em feis pensar amb moltes coses, vós. Però ara, per als nostres lectors, li he de fer la pregunta de rigor: què li ha semblat el seu pas per la nostra terra?
- Si et donés la resposta que esperes hauria de parlar de desastres de tota mena i mesura: d’enganys, de fam i misèria, de guerra, de la insaciable fam dels rics per ser-ho més, de la sense raó de la violència, de la desigualtat, de com portau el planeta a una catàstrofe ecològica, de com les ideologies de la follia governaran el món si no hi posau remei, de com necessiteu enfrontar-vos per les coses més ridícules, de com s’exerceix la violència com una cosa quotidiana sobre els febles, de com els guanys econòmics regeixen les decisions dels poderosos... et podria parlar de totes aquestes coses, que són exactament les mateixes que fa cent anys i mil anys, però ara amb menys temps de futur, però no ho faré. No, em neg a fer protagonistes del meu any la maldat i la ignorància, la perversitat i la mentida.
- I què pos, idò? Encara me falta un bocí d’article. El deix en blanc?
- No, val la pena omplir-lo. Fixi’s en els joves que han estat pares i mares per primera vegada; fixi’s en totes les mares i pares que porten cada dia els seus fills a l’escoleta, vostè en té una davant ca seva, fixi’s en les seves mirades quan veuen els fills, en l’amor que hi dipositen ple de futur, amb el desig que en el temps que han de construir puguin ells viure amb plenitud; repari aquests fillets que després de fer els deures marxen vestits de futbolistes a entrenar al camp amb els monitors que els acullen i els ensenyen, la majoria no jugaran a Tercera, ni a Segona, però ningú no els llevarà tot el que aprendran amb els seus amics; miri els obrers que cada dia van a la fàbrica, pugen a les obres, surten a la mar o viuen el ritme del camp i que fan possible la vida de tots; fixi’s amb aquella dona que passa atrafegada per anar a obrir la botiga, com fa cada dia els darrers quaranta anys, com ho segueix fent malgrat que ja no hi guanya diners, només l’estima de les veïnes que, grans com ella, van a fer una petita compra per poder parlar juntes dels seus records. Miri aquell grup de joves que enguany han complert vint-i-cinc anys i s’han trobat per celebrar-ho junts. O al grup de caçadors i cavallers que es troben cada dia al bar del costat de ca seva i es passen hores, dies i anys, sempre amb paraules per omplir converses sobre allò que els agrada i els ajunta. Pensi en la gent que dedica el seu temps a ajudar a aquells que els necessiten, a les persones que van a veure els majors rendits a casa per fer-los companyia i escoltar com reviuen històries de joventut. Pensi en els milers de persones que treballen altruísticament en les organitzacions ecologistes de tot tipus, ja sé que dirà que no poden fer res davant un món dirigit al col·lapse, però raoni per un moment què seria del món avui sense ells. Tengui presents els sanitaris, els mestres, els professors, els servidors públics que fan molt més que allò que se’ls pot demanar per millorar el món. Pensi en els artistes que són capaços de construir històries, escriure poemes, crear una pintura, composar una cançó, recrear una obra escrita en un escenari, esculpir una pedra, aixecar un edifici. Pensi en els cooperants que marxen als països pobres a aportar el seu immens gra d’arena solidari. No oblidi les persones que exposen la seva vida per millorar la dels seus conciutadans a aquells països que suporten una dictadura o la violència de l’estat. Avui, jo pens amb totes aquestes persones que són una esperança per als nous anys que arribaran.
