Ara que el Ministeri de Defensa ha decidit que els periodistes molestam a la celebració de la Pasqua Militar i que no ens volen veure per allà, és un bon moment per recordar certes batalles que, tot i l’avorriment, no hauríem de donar per perdudes. En episodis com aquest sorprèn la poca autoestima dels mitjans que estan encantats amb aquesta nova forma de comunicar: tu espera’t a la redacció que jo ja et passaré les fotos i el text que has de posar.
És molt còmode començar la jornada laboral davant una pantalla i esperar que les «notícies» et vagin arribant. Els caps de premsa, pagats generosament amb els nostres impostos, decideixen què s’ha de dir, quan s’ha de dir i com s’ha de dir. Si et surts del guió s’enfaden. Si demanes més del que toca no et responen. Si contactes amb la font et renyen. I si, després de tot, has estat capaç de publicar alguna cosa diferent es queixen a la direcció de la teva empresa.
La comunicació de les administracions públiques viu una deriva censora en l’època que més es presumeix de transparència. Així és com, en els darrers mesos, ens han convocat a plens ocultant la informació de l’ordre del dia o s’han debatut pressupostos de milions d’euros que ningú -excepte els polítics- han pogut veure. Tenir molts de mitjans no garanteix la pluralitat si tots publiquen el mateix.
Una de les batalles que convé continuar donant és la de poder tenir les dades reals de l’atur. En aquest diari s’ha decidit, amb bon criteri, deixar de publicar gràfics sobre l’evolució de les persones sense feina fins que no se’ns digui quants treballadors fixos discontinus no estan actius. Mentrestant, el «miracle laboral» de Yolanda Díaz seguirà essent un «miratge estadístic» que impedeix analitzar quins han estat els seus efectes reals, més enllà de canviar de nom els contractes temporals de tota la vida que ara són fixes… a estones.
