Després de la conquesta i la incorporació de Mallorca (1229) i d’Eivissa (1231) a la Corona d’Aragó, Menorca va seguir com a territori musulmà amb el pagament d’uns generosos tributs de vassallatge a Jaume I.
Mitjançant el Tractat de Capdepera, acordat el 1231 per Jaume I i el governador de la nostra Illa, Ahmad ibn Hishâm, Menorca va conservar la seva independència.
Aquest regne mudèjar menorquí va finalitzar amb els fets bèl·lics que, el 1287, protagonitzà Alfons III el Liberal. És la conquesta de Menorca que commemoram cada any amb la festa de Sant Antoni.
Durant aquest insòlit període de regne independent, des del 1231 fins al 1287, el sobirà de Menûrqa va ser Sa’id ibn Hakam.
Nascut a Tavira (Portugal) el 1204, la seva pàtria va ser aquesta Illa, on hi va arribar el 1226 en ser nomenat al-moixerif (inspector d’impostos) i on va governar fins a la invasió de la Corona d’Aragó. Sa’id ibn Hakam era escriptor i poeta, que en la rendició a Santa Àgueda, pacta amb Alfons III salvar la seva família, la seva vida i també tots els llibres de la seva biblioteca, que s’endugué cap al nord d’Àfrica.
En la seva joventut, alegre i dissolut, va viure aventures, perills i enamoraments apassionats que reflecteix als seus versos. En ser nomenat rais del país musulmà menorquí crida a la seva cort savis alfaquins, literats i poetes. Entre ells Ibn Yàmin, al que nomena secretari personal i és l’autor de poemes en els quals descriu Menorca com la pupil·la dels ulls de la mar. Sa’id ibn Hakam, aquell jove crapulós i llibertí, en convertir-se en l’amo d’aquesta Illa, actua amb un rigor contundent, fins i tot excessiu, castiga qualsevol infracció dels preceptes corànics i arriba a ordenar l’execució d’un home per haver begut alcohol.
Són les contradiccions de la naturalesa humana, del sobirà poeta que, vençut per Alfons III, marxa d’aquesta terra, on havia manat amb mà de ferro com a darrer monarca musulmà.
