El nivell de desenvolupament d’una societat o país no es mesura pel PIB, ni per les seves naus especials, ni pels vots d’Eurovisión, ni per la força militar, ni pels mundials de futbol, ni per l’informe PISA. La qualitat d’un col·lectiu la marca com tracta a aquelles persones que ho tenen més complicat, a les que a la vida tenen més obstacles per arribar al mateix lloc que una altra.
Una societat que respecta i ofereix recursos estructurals, oportunitats, que té una mà sempre estesa cap als individus que tenen un punt de partida, físic, psíquic, econòmic o social, més dur, demostra que val la pena. Els recursos i els serveis destinats a persones amb discapacitat, a famílies vulnerables, a víctimes, a fillets deixats de la mà de Déu, són inversions d’un benefici inqüestionable, més enllà del que diguin les demagògies liberals d’ultradreta i els voraços informes de freds buròcrates.
Per açò, mantenir a la Constitució la paraula disminuït per referir-se a persones amb discapacitat era un anacronisme impropi. I no es confonguin. Açò no va de cultura woke, d’ofenses de pell fina, del carregós llenguatge políticament correcte. Tampoc no és com l’absurda controvèrsia entre dia i diada. És una altra cosa. Atribuir oficialment a la persona amb discapacitat un valor menor a una altra vulnera la seva integritat. La denigra. No ajuda.
Altres paraules de la mateixa cosa amb el temps han passat també a ser tant ofensives com incorrectes. Les persones amb discapacitat són tan poc normals com qualsevol de les persones sense discapacitat i no arriben tard enlloc. Però aquestes paraules no s’han de tirar. Es poden reciclar. S’ha de considerar una actitud subnormal menystenir a qui pitjor ho té per progressar. Un col·lectiu és retardat si confon l’absència de discapacitat amb superioritat. Una societat és disminuïda si a les persones que ho tenen més complicat no els ofereix respecte sincer, camins oberts i, senzillament, una mà d’ajuda. I qui no la necessita en algun moment de la vida?
