De jove tenia l’esperança que en arribar a vell, s’hauria superat el primitivisme i que ni la fam ni les guerres persistirien. El món ha canviat de cap a peus, emperò els pobres encara existeixen i les infames guerres també.
Una sexagenària em conta que quan anaven a romandre a sa Mesquida, per jeure confeccionaven un tipus de matalàs anomenat marfegó, que era un sac gran amb un forat al mig, omplert d’algues seques repartides de forma uniforme.
Avui no dormim sobre una tela farcida de posidònia. El progrés en mans d’empresaris i treballadors va generar riquesa com mai en la història de la humanitat, reduint la misèria i donant accés a bones condicions de vida a part de la població.
Per desgràcia, en tost de seguir el rumb cap a un punt d’equilibri, entre l’abundància d’uns i la penúria d’altres, anem com els crancs i vivim el moment amb majors desigualtats dels darrers 30 anys i el número de persones que la passen magra va augmentant.
A l’altra extrem de l’austera màrfega, hi ha on dormir com un rabassot: el matalaf que fabrica una empresa sueca -Hästens- al preu de 88.000 €, per a clients riquíssims com Amancio Ortega el súmmum dels adinerats espanyols, ja que la seva faraònica fortuna ha sobrepassat els 100.000 milions de dòlars.
És xocant que 250 multimilionaris hagin dirigit una carta als dirigents mundials reunits a Davos. Baix el títol «Orgullosos de pagar més» denuncien els riscos, els costos i les conseqüències per a la societat de la dramàtica situació de desigualtat.
Apunten que la filantropia no és la solució, demanen que els governs es posin al davant i «Ens apugeu els impostos a nosaltres, els més rics». I per a més inri acaben puntualitzant que l’alça contributiva «no afectarà els seus estàndards de vida».
Entre l’exigua màrfega i el matalàs fastuós, ni tant ni tan poc, mesura!
