S'han presentat més mocions de censura en els darrers set anys que en tota la democràcia. El que es va concebre com un mecanisme excepcional per tombar un govern que havia perdut la confiança de la cambra, ha donat pas darrerament a l’oportunisme polític. Podemos primer i Vox després es van aprofitar del reglament del Congrés per tenir el seu minut de glòria. Els seus intents per derrocar Mariano Rajoy (2017) i Pedro Sánchez (2020 i 2023) no tenien cap possibilitat de prosperar, però van aconseguir allò que pretenien: capitalitzar per uns dies l’actualitat i fer lluir els seus candidats.
De tots aquests intents, l’únic que va prosperar és el liderat pel PSOE l’any 2018 amb el pretext de la corrupció del PP i gràcies al suport de partits tan poc sospitosos de corrupció com el PDeCAT, el PNB o el mateix PSOE. Des de llavors, Pedro Sánchez ha aconseguit instal·lar-se en el poder i convertir el PP en un partit amb qui ningú —a excepció de Vox— ja no vol pactar.
Diu la teoria que les mocions de censura han d’estar justificades, però la realitat és que qualsevol excusa és vàlida. A Ciutadella se n’està cuinant una, vuit mesos després que l’esquerra fos incapaç de revalidar el pacte de govern que havien mantingut entre 2015 i 2023. La negativa del PSM a acceptar que el PSOE havia tret més vots va contaminar des del principi una negociació on els personalismes van pesar més que les idees.
Fruit d’aquell desacord va ser investida la candidata del PP, Juana Mari Pons. El resultat electoral i la llei emparen els partits d’esquerra per jugar aquesta carta, però no haurien de menystenir la importància de l’opinió pública. Farien bé de convèncer el votant que darrere d’aquest moviment hi ha alguna cosa més que l’afany de poder. El que s’ha vist fins ara és un PP en minoria capaç d’arribar a acords amb l’oposició, que ja és més del que teníem abans amb PSOE i PSM.
