Les arestes de l’atzucac en què es troba l’Estat de les autonomies espanyol són diverses. Sense revisió del sistema de finançament, amb reivindicacions creixents i sense un deslliurador que permeti pensar que es pot reconduir. La qüestió aquí és què pot fer-se des de la racionalitat econòmica per a resoldre un problema polític actualment tan rellevant. La política, aquí, va davant de l’economia: tenim un problema de desencaix polític del títol vuitè de la Constitució espanyola, i es tracta de veure si l’anàlisi econòmica pot ajudar a sol.lucionar-lo. Recordem en tot cas que, amb el pacte de la transició, l’Espanya constitucional es va obrir a una descentralització democràtica contra una dictadura centralista. Era consubstancial a la lluita antifranquista allò de «els homes i les terres d’Espanya». El text constitucional ho va recollir: territoris històrics, nacionalitats i regions, Estat de les autonomies: L’Espanya plural, des de la diversitat i per la convivència. Aquesta aspiració a l’autogovern roman en alguns pobles ibèrics com mai.
Certament, ha plogut molt des de la transició democràtica, i la pluja ha esborrat compromisos, certs entusiasmes i, a algunes Comunitats, àdhuc les pròpies conviccions autonòmiques. Però la pluja, tot i que ha enfangat sentiments de frustració, mostra, encara avui, que sota el fang roman la pedra picada de la voluntat d’autogovern d’alguns. Ho fa des d’un conflicte que ve de lluny, amb el terrorisme al País Basc i amb el procés independentista català, més recentment, com a fets més rellevants. I en veure si encara, a hores d’ara, és possible el reencaix de les peces trencades és on alguns economistes pensem que podem ajudar; per si l’economia permet trobar les maneres per les que allò reconegut políticament es pugui relligar.
Per aquest objectiu, hi ha anàlisis, com el recentment publicat per Fedea, que difícilment hi poden contribuir en positiu, ja que neguen implícitament la necessitat d’una major descentralització fiscal, que és ara el que políticament es demana. La complexitat dels arguments fets servir (la població ‘ajustada’, els impostos ‘col·legials’, la ignorància del deute acumulat, l’articulació de nous subfons...) pot acabar essent una coartada més perquè res no es resolgui.
Certament tota racionalitat exigeix coherència. Per exemple, si el problema és gastar bé, i això requereix responsabilitat fiscal del gastador, després no pot negar-se aquesta responsabilitat, no atorgant certes dosis d’autonomia tributària a les Comunitats. Si això es permet, després no totes les diferències resultants del seu exercici es poden anivellar amb transferències centrals, fet que eliminaria aquella responsabilitat exigible. Eliminar el cent per cent de les diferències en capacitat fiscal, per allò de la igualtat de tots els espanyols va contra el mateix principi descentralitzador, basat en la diversitat de preferències i en l’autonomia fiscal. Un principi d’ordinalitat, avui absent al nostre sistema de finançament, per a mantenir una certa proporció entre ingressos obtinguts i despesa disponible, en aquest sentit es fa necessari.
I si es reconeix l’autonomia tant en despesa com en ingressos, l’administració central no ha de poder recaptar-ho tot i transferir recursos segons estimi que són les necessitats de les Comunitats subordinades. Cal compartir les fonts dels ingressos i la caixa de la recaptació.
Per afrontar la situació, cal valentia. Sembla que el govern espanyol actual la pot tenir, forçat per les noves majories parlamentàries. No s’hauria de forçar a una mateixa solució davant de realitats diferents.
En tot cas, qui no cregui en la diversitat política, d’entrada no pot treballar per a trobar des de l’economia una situació de sortida. O dit d’altra manera, qui políticament aposti totalment per la igualtat i la uniformitat en el retorn a la centralització, no pot estar en les solucions descentralitzadores que ara s’han d’intentar buscar.
* Article publicat a «La Vanguardia».
