A mi que m’agrada molt poc disfressar-me, sempre m’ha meravellat aquesta capacitat i aquesta versatilitat que tenen algunes persones per transformar-se durant unes hores en un personatge, un animal o un objecte i desfilar davant de tothom sense cap mena de vergonya. És realment fascinant aquesta mutació que experimenten perquè quan te’ls trobes un altre dia, igual et parlen amb una certa timidesa però, en canvi, per Carnaval, ho donen tot i alliberen el seu altre jo en un estadi de màxima efervescència.
Dissabte capvespre ho vaig poder tornar a constatar a la divertida rua pel centre de Maó, una gran desfilada d’imaginació i bon humor per grans i petits. Habituats com estem a l’hivern a Menorca que no et trobes ni una rata pel carrer, el dia de Carnaval és realment com un xoc de realitat en veure riuades de gent amunt i per avall, que donen fe que els empadronats en aquesta illa també som uns quants milers, encara que no ho sembli.
Però més enllà dels dies de Carnestoltes, la disfressa que més s’empra la resta de l’any en aquest país és la de càrrec públic, sobretot quan coneixes a la persona que hi ha al darrere i saps que la seva vàlua professional, no correspon a la responsabilitat que li han atorgat. Perquè el cost de voler aparentar una cosa que no ets en el món de la gestió pública per intentar fer creïble el personatge a base de postureig, reunions improductives i discursos buits de contingut, acaba provocant la frustració ciutadana i desdibuixa el respecte que tots tenim per les nostres institucions, com quan ens mirem la bandera i llavors ens adonem que no deixa de ser un drap de colors lligat a un pal.
