Avui en dia, és suficient acudir a una reunió de massiva assistència per comprendre que els models sostenibles i solidaris que ens condueixen al bé comú, s’han d’obligar.
El meu barri s’ha estrenat en el sistema de recollida de residus porta a porta. Deixo les fraccions d’orgànica, plàstic, resta, paper i vidre davant el portal segons el calendari establert. M’han donat un cubell per treure’ls, i un més petit per dipositar l’orgànic amb un paquet de borses adequades, la planificació diària i un full explicatiu.
He reciclat de manera fàcil i eficient. De fet, les cames encara em condueixen als desapareguts contenidors on avui s’han col·locat torres per facilitar la retirada dels blocs de pisos. I record la reunió, on la representant del Consorci de Residus havia d’aplanar les continuades pegues de molts assistents. Qualcunes, feien passar vergonya.
No fa falta estudiar massa per endevinar que anem pel mal camí. Només cal veure el temps i el poc que fem per pal·liar l’impacte del canvi climàtic o per evitar futures restriccions d’aigua. O per dir-ne una altra, el que passa amb l’habitatge. Cada vegada hi ha més persones majors, i menys natalitat. Per no dir de l’educació que vol dedicar recursos on no fan falta, o de les creixents esperes en la sanitat.
Continuar amb la llista del bé comú és molt necessari, i jo encara en faria una passa més: la taxa justa. La ciutadania que mantingui un comportament òptim, que pagui menys.
