Hi ha notícies que em gelen l’ànima. Aquests dies m’ha succeït amb les actes municipals que han sortit a la llum envers la situació de les residències de persones majors de Madrid durant la pandèmia. Els continguts policials expliquen l’horror que es vivia durant el confinament, diuen que el personal treballador estava esgotat físicament i mentalment, que hi havia cadàvers sense recollir, i una falta de suport institucional per part de la Comunitat. Les famílies denuncien més de 7.000 morts sense assistència hospitalària.
He recordat quan van patir la pèrdua dels seus éssers estimats sense poder-los acompanyar, i posteriorment com reclamaven una comissió d’investigació que clarifiqués la falta d’atenció mèdica. No he pogut acabar de llegir els testimonis, després de «majors amb trastorns cognitius deambulant sense control».
Madrid, per la seva banda, va anar a la Justícia per impedir l’entrega dels informes professionals, al·legant la llei de protecció de dades.
Quan la reflexió ens arriba des del cor i les emocions ens sobrepassen, necessitem més que mai l’assossec que només la veritat pot proporcionar. S’haurien de mostrar els protocols d’actuació interns de cada centre, de totes les denúncies que s’han produït arreu del país.
La transparència és un principi. No es pot consentir la impunitat. Sense la reparació dels danys causats, no hi ha garanties que no es torni a repetir en el futur. Són els nostres majors, punyeta.
