Qui ens havia de dir que el nou gran defensor de la figura de Pablo Casado com a president del PP caigut en desgràcia seria Pedro Sánchez. El PSOE, per desviar l’atenció del cas mascaretes, ha construït un relat romàntic segons el qual el líder dels populars va ser forçat a dimitir per denunciar la corrupció d’Isabel Díaz Ayuso. El president de la memòria democràtica demostra, però, anar bastant justet a l’hora de recordar uns fets que són tan recents.
Sánchez oblida que el cop de gràcia que acaba amb el líder del PP és la trama d’espionatge que va posar en marxa per tenir munició contra qui podia fer-li ombra dins el partit, començant per la presidenta madrilenya. És quan es destapa aquest escàndol que comencen les dimissions en cadena a la cúpula popular i perd els suports que tenia.
L’estratègia de debilitar l’adversari cercant la seva divisió interna, distingint entre bons i dolents, és més vella que el fil negre. El PP ens ha venut durant anys que Margarita Robles era la socialista autèntica, moderada i dialogant, un títol que ara sembla haver heretat Emiliano García Page. La resta, començant per Francina Armengol, serien només «mariachis sanchistas».
S’ha de recordar, però, que fins fa quatre dies era el mateix Pedro Sánchez qui presentava Pablo Casado com un extremista venut a Vox, en contraposició al ‘moderat’ Feijóo. Ara els papers en la funció s’han invertit.
Aquí a Menorca, el PP de Ciutadella també s’ha proposat pujar als altars a Carol Cerdà com la candidata del PSOE que ha renunciat a la batlia per no haver de votar la moció de censura contra Juana Mari Pons Torres. L’al·ludida ha hagut de demanar a les xarxes socials que es deixi d’emprar el seu nom per dir que ha rebut pressions del partit per deixar l’acta. No valdria més deixar que cadascú s’expliqui o es defensi per ell mateix i no parlar per boca dels altres?
