Cansa molt i desanima, ja que pens que la situació no té hores d’ara massa remei, en veure com alguns continuen confonent renda amb benestar, balanç social i compte de resultats, creixement econòmic i desenvolupament social. I el més trist és que sense una veritable transformació del model econòmic, el benestar dels illencs serà cada vegada pitjor. Contra aquesta alarma, que alguns hem denunciat prou, i que les dades avalen, polítics i lobbies empresarials continuen vanagloriant-se del camí que segueix la nostra economia sense immutar-se. Desconeixement? Malevolència?
Per jo, la reincidència és l’agreujant.
Ens han dit de nou aquells irresponsables dels èxits de l’economia balear, que el 2023 el PIB a Les Illes ha crescut el 2,9%. Xifra rècord, de les més altes de l’Estat i per sobre de la mitjana de la UnióEuropea. Aquest «èxit» el separen d’una altra dada que ens donen, també, com si fos un altre èxit: Balears lidera el 2023 la creació d’ocupació amb un creixement del 4,8%. Però, senyors, un poc de seny i un mínim d’aritmètica parda. Posem els dos «èxits» junts i veurem un nou fracàs balear, amb una pèrdua de productivitat de dos punts addicionals en un sol any!! Cert que el PIB augmenta (només faltaria amb els creixements de població viscus!), però més creix relativament la població ocupada, la qual cosa vol dir que el valor afegit per treballador, de nou, ha baixat! Així previsiblement, ho faran de nou també els salaris mitjans reals. I més encara pot baixar la renda per càpita a la vista de l’increment de la població balear, que en les dues darreres dècades en residents ha augmentat un 31,5%, i no diguem ja en termes de població de fet. Per què, idò, ens enganyen tan barroerament?
És comprensible que un empresari miri els seus excedents, donat el capital mort invertit, i ho faci en taxes absolutes. Ja li va bé produir més i augmentar els seus resultats, que maximitzarà en la mesura que pugui traslladar la seva baixa productivitat, en el sector serveis, en sous més baixos, ja que més difícil li resulta augmentar preus. La gent, però, no mira la macro pel creixement agregat, sinó que dona valor a l’economia en termes micro, d’allò que li arriba a la butxaca, sigui per hora treballada o per a la seva llar en conjunt. Per tant, és la renda per càpita en termes reals de capacitat adquisitiva, i no el PIB global, allò que importa a una economia que miri pel benestar de la gent.
Això és molt complicat a la situació actual. El statu quo representatiu del pobre model econòmic que tenim es vanaglòria així de crear ocupació, és clar, respecte d’una oferta de treball que satisfer-la amb les fronteres obertes esdevé infinita. I per això pressiona, si cal, els recursos naturals, que són de tots i de ningú, trinxant el territori tot el que calgui. I la frontera oberta a la immigració laboral, escassament qualificada, de temporers que el sector no formarà sabent que la temporada següent no els contractarà, permet mantenir un «exèrcit industrial de reserva» que pressiona a la baixa els salaris de manera continuada.
Els nous entrants al mercat de treball hauran après,vivint a les Illes, que el salari nominal promès és insuficient en termes de poder de compra, a la vista dels preus del mercat i per l’accés a l’habitatge, inflats per la demanda externa de milions de visitants. I en certs casos, pot provocar que convingui més a alguns treballadors més fràgils, acollir-se als subsidis públics i embarcar-se en l’economia submergida, creant un atur estructural, abans que lluitar en reivindicacions d’uns canvis impossibles amb el model competitiu en preus.
Davant aquesta realitat, els nostres joves també patiran el mileurisme més descarnat, sense emancipació possible, ni accés a noves llars i amb baix o nul creixement de la natalitat. I els més formats s’allunyaran de les Illes cap a llocs que més els compensin la seva millor inversió educativa.
La pèrdua de població activa dels illencs, amb molta barra, l’empraran alguns per justificar altre cop que calen més immigrants. I el bucle seguirà, i les Illes no deixaran de perdre renda per càpita en el context europeu, augmentarà la desigualtat entre beneficiaris del model econòmic i la resta de la població, amb els indicadors de benestar que cauran de manera continuada.
No ens deixem enganyar. No es tracta per tant de perpetuar amb mesures curtplacistes que tant agraden als polítics, els trets pitjors aquí destacats del model actual, que no té futur, sinó de transformar-lo. Per això preocupa el fracàs de no haver sabut utilitzar els fons europeus Next Generation. Una «nova generació» que, a les Illes, duim camí de que es perdi definitivament, passant a ser substituïda per població de pas que malviu amb la feina que fa, i que ni necessita ni estima la cultura del país que els ha acollit.
Tant de bo tot el que he explicat sigui un mal somni, reaccionem els menorquins a aquest estat de coses i que encara hi siguem a temps.
