S’aprèn molt jugant. Passar-s’ho bé resulta una motivació poderosa per a qualsevol aprenentatge, encara que també toca patir, una emoció bàsica sense la qual, la cosa no tindria cap gràcia. Són les dues cares de la moneda. Als jocs, guanyar o perdre són possibilitats sempre provisionals i més innòcues que fer-ho a la vida real. Una simulació. Encara que el joc acostuma a contenir tanta realitat com la vida mateixa.
A un antic bar que ja no existeix, al Pla del Monestir, un grupet d’amics es disposen a jugar a truc. Beuen i riuen de manera natural i despreocupada. Fa tant de temps… ja han passat un munt d’anys. A alguns d’ells, els agradava la mateixa al·lota i ja sabem que, a l’adolescència, encara està tot per repartir. Al truc, es juga sempre amb dues parelles enfrontades. Parelles que es miren a la cara i que només es poden dir les cartes que duen per senyes, sense que els altres dos els vegin o els pesquin in fraganti, alçant les celles o fent l’ullet. Has d’aprendre a anar de farol. Açò et servirà després a la vida adulta.
- Envit!
- Dos més!
S’escapcen les cartes i si te surt l’amo, madona, el bastet o l’espaseta, tens moltes possibilitats de guanyar aquella mà. Però no tot ho decideixen les cartes: es tracta de jugar amb picardia i aconseguir enganar, fent-li por als adversaris. No és tan senzill com sembla, però tothom fa la gran xalada amb els comentaris dels jugadors i les incidències i ocurrències de cada partida. Passar l’estona i passar la vida s’assemblen bastant perquè, ben mirat, la vida també és una estona. Hem d’arriscar, encara que confiem en la sort. Tampoc ho podem deixar tot a l’atzar.
- Truc!
- Retruc!
- Va al nou!
- Va al dotze!
- Cama fora!
Un dels jugadors fa un moviment i, immediatament, es penedeix i vol canviar la jugada.
- Carta en terra va a la guerra! -crida un dels oponents.
Aquesta expressió fa pensar al jugador que s’ha precipitat. Hi ha passes que no tenen marxa enrere. I encara al joc, els resultats no són tan dramàtics. Però a la vida te trobes amb situacions on quan l’has feta, la pagaràs. CaixaBank i altres empreses, no tornaran la seva seu a Catalunya, per exemple. Dels errors també s’aprèn. Quan poses la carta en terra, s’ha d’anar a la guerra i totes les guerres es fan per guanyar-les. Ningú les vol perdre.
Els amics que jugaven a truc en aquell bar evaporat en el temps, han tingut històries i trajectòries diferents. En aquell moment, ningú podia endevinar el futur. Tenien somnis i projectes, però no certeses ni les vivències que van arribar després d’aquella partida. La seva història tenia un passat, però encara estava inacabada i completament oberta.
Van repartir les cartes i el seu company, dissimuladament, va tancar els dos ulls a la vegada: no duia res.
