Divendres és el Dia Internacional de les Dones. Com cada any, aniré a manifestar-me pels nostres drets i per denunciar les discriminacions que encara patim. Com cada any, hi aniré acompanyada d’un parell d’amigues. Enguany serà el segon any que no ho faré a Barcelona, i enyoraré les companyes de sempre, com n’Esperança o na Francina. El passaré, emperò, a Menorca i m’agradarà veure com el moviment també creix a ca nostra. Com cada any, pensaré que quina sort que la lluita feminista sigui cada vegada més interseccional i intergeneracional. Però també com cada any, previsiblement, em sorprendré de veure tan poques pancartes en català i de sentir tan pocs càntics en la nostra llengua.
Tant a Barcelona com a Menorca, el paisatge lingüístic d’una manifestació com la del 8M és principalment en castellà. També hi trobam qualque cartell en anglès, per aquelles coses de la globalització. És ver que hi ha excepcions —i quina sort que hi siguin!—, però és evident que, fora d’aquests casos comptats, la nostra llengua hi té una presència més que discutible. Amb els càntics passa tres quarts del mateix: «Sola, borracha, quiero llegar a casa», «No es no, lo demás es violación», «Tranquila, hermana, esta es tu manada». I així, anar fent. Tal vegada, si tenim sort, sentirem de fons un timidíssim «Patriarcat i capital, aliança criminal».
I, tanmateix, si param l’orella, sentirem que la majoria de persones parlen entre elles en català. Per què, idò, aguanten una pancarta escrita en un altre idioma? És que consideren que la seva llengua no és prou vàlida per defensar drets fonamentals i denunciar la discriminació? Han assumit implícitament que la lluita feminista no es pot fer en la llengua pròpia? Es tracta d’un rebuig frontal al català o d’una simple inèrcia emparada en el discurs de la internacionalització?
Vull pensar que, en la majoria de casos, açò no es deu a un odi visceral cap a la nostra llengua, sinó més tost a un conjunt de prejudicis lingüístics que com a catalanoparlants arrossegam després de tants d’anys de minorització. A açò s’hi afegeix, sens dubte, una falta claríssima de referents. Per què, enlluernades per una pretesa internacionalització, anam a cercar els fonaments del feminisme a fora? Què ens diuen noms com el de Carme Karr, Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal? A moltes de nosaltres, de segur que ben poc.
Tot açò em duu al que crec que és el moll de l’os de la qüestió: la cabuda que té la defensa del català dins el moviment feminista. Per què una lluita que es presenta com a interseccional i que engloba tantes opressions deixa de banda la llengua? És que la minorització lingüística no és una forma més de discriminació que cal denunciar? Podem plantejar una lluita global sense tenir en compte la realitat local? En aquest sentit, subscric plenament les paraules de Júlia Ojeda: jo tampoc em concep com «una feminista desarrelada: ho soc en el context concret que em toca viure» (entrevista a «Núvol», 7 de febrer del 2023). Per aquest motiu, defens que hem de poder fer una lluita feminista autocentrada i amb plena consciència de la nostra identitat. I que açò, a Menorca, ha d’implicar necessàriament fer ús de la llengua pròpia.
Gemma Ferrer. Acció Cultural de Menorca
