Quan m’he despert, he pensat en la dona més feinera que he conegut. Mu mare va néixer l’any 1932, va tenir 2 fills i 3 filles, i carregava una senalla d’obligacions. Començava la jornada amb la sortida del sol i l’acabava tardíssim. Sense gaire estudis, sabia de crisis, d’economia, d’energia, de canvi climàtic, de democràcia limitada i de viure amb el suficient. Un esbós d’humilitat, reverència i límits.
Després, he recreat dones eixerides, creatives, i molt obertes. Són les qui deixen petjada en la comunitat, les que fan història. Són dones amb empenta que treballen per aconseguir una societat justa i sostenible, posant en valor i al centre de la pròpia vida, la diversitat, la cura, i la cooperació.
Les veig duent la gestió de moltes coses. Conduint empreses, en política, en la cultura, en entitats socials i en les esportives. Promouen la participació i dinamitzen el teixit associatiu. S’impliquen per assolir un món millor.
Estan sotmeses a un salari inferior a l’ocupat per un home amb el mateix càrrec. Majoritàriament, assumeixen l’organització familiar i la responsabilitat de cuidar les persones grans. Aquesta tasca, sovint invisible i devaluada, és essencial per al benestar de la societat. Tot allò que el patriarcat ha atribuït a les dones.
I tancaré el dia amb el pensament més màgic: la meva filla. La nova generació és l’element fonamental de la societat igualitària. Dones preparades i valentes. En saben, i l’aconseguiran.
