Antoni Moll Camps es va caracteritzar per la seva discreció i mansuetud, per un tarannà amable, d’home de pau, amb una trajectòria vital dedicada a les lletres i les paraules; la creació literària en poesia i alhora en prosa; i la redescoberta i la interpretació moderna dels clàssics, que recitava de memòria, com els textos d’Ovidi.
Les acurades i lluminoses traduccions de qui fou net del metge i folklorista Francesc Camps i Mercadal, Francesc d’Albranca, entre les que sobresurten els versos del primer llibre de les Odes d’Horaci, ens situen davant el sentit, la potència i la vigència de les obres dels autors llatins.
Però avui constatam i lamentam, entre la incredulitat i la incomprensió, l’expulsió del llatí i el grec dels plans d’estudis i la progressiva baixada d’alumnes matriculats al grau de Filologia Clàssica.
El fill de l’impressor ciutadellenc Joan Moll Anglada i la migjornera Esperança Camps Riudavets persevera en el seu camí del silenci, l’equilibri i la serenitat interior a una vida d’estudi i treball, hores i hores, que combina, beatus ille, amb la literatura. Primer com a home d’Església; i després, l’atenció a la família que formà en contreure matrimoni, a Xile, amb Sònia Gamboa i ser pares de quatre fills.
El patriarca de les lletres menorquines sempre va atendre les peticions i les cridades que rebia des de la Redacció. Ho puc confirmar, primer des d’Última Hora Menorca i després d’«Es Diari», quan, el setembre de 2013 es van integrar els dos rotatius insulars en una capçalera única. Contestava, sense defugir-ne cap, totes i cadascuna de les preguntes sense frisar, atent i amatent, perquè Antoni Moll Camps va entendre la nostra feina i ens va donar, als periodistes, totes les facilitats per a apropar-nos a ell i entrevistar-lo.
Amb paciència benedictina i pedagògica captivava l’interés dels joves redactors en descobrir-los el poeta de Venosa, a la Basilicata; o la poesia llicenciosa de Marcial. Entrevistar a Antoni Moll esdevenia una lliçó deliciosa per a endinsar-se en l’aprenentatge dels autors clàssics.
Vaig entrar en contacte amb Antoni Camps gràcies a l’amistat conreada amb mossèn Llorenç Olives Galmés –ambdós d’arrel migjornera, on s’endinsa bona part de la pàtria de la infantesa d’un i altre-, quan el canonge Olives escrivia a Última Hora Menorca. La meva relació s’havia vehiculat, durant anys, a través de «Serenor», el primer llibre en català publicat a Menorca després de la guerra civil.
Editat el 1947 a la impremta de son pare, aquell exemplar era un volum important a la biblioteca menorquina del meu avi, Mariano Fraga Solà, el primer apotecari de Ferreries, que regentà la farmàcia des Carrer Nou del 1910 a 1965.
El 2009, com a membre del jurat dels premis Ciutadellencs de s’any del Casino 17 de Gener, en nom d’«Es Diari», vaig proposar-lo a les activitats culturals, atès que no havia rebut cap distinció d’aquesta Illa nostrada que oblida a alguns dels seus bons i millors fills.
Antoni Moll era un autor, escriptor i traductor poc conegut per gran part del jurat, però en exposar la relació de les qualitats, els valors i les virtuts que justificaven el guardó, li va ser atorgat.
El poeta va ser premiat amb el Fabiol de Bronze en Activitats Culturals. Quan li vaig explicar, ho va agrair molt sincerament, però no se’n podia envanir.
Després d’un moment de silenci, llarg i emotiu, Antoni Moll, l’home íntegre, l’escriptor menorquí savi, pacient i humil, va exclamar: «Saps, Josep?, estic més agraït que m’hagueu concedit el Fabiol de Bronze que el de Plata, perquè el bronze és un metall que té més resistència que la plata» Una lúcida afirmació que esdevé una lliçó de la tenacitat i la determinació que van marcar i esperonar el camí de la vida, la feina i els afectes de qui va donar continuïtat a la creació literària a Menorca des de la postguerra fins a la seva mort, el 6 de novembre passat a Campdevànol.
(*) Fragment de la intervenció pronunciada a l’homenatge del Cercle Artístic de Ciutadella a Antoni Moll Camps celebrat el 8 de març.
