Celebrant avui el Dia del Seminari, i tenint present l’Església, la formació dels futurs capellans, i la formació perenne dels qui ho som actualment, us comunic algunes de les meves reflexions sobre el ministeri que alguns vivim i que uns altres s’hi preparen per a viure.
1. Crec que hem de ser presència no sols del que pensam, sinó sobretot del que som. I el que som, es troba en el nostre més profund, al que ens més genuí humanament. El més profund és el que, en el fons, més ens atreu i el que més hem de cuidar i transmetre.
2. Si la nostra societat va passar del mite a la raó, avui ja ens convé passar i ajudar a passar de la raó a l’amor i de l’amor al més enllà.
3. Hem de sentir-nos cridats a una tasca espiritual que aprofundeix tot el que vivim i que acompanya a la recerca de la veritat. De la veritat que ens fa lliures (Jn 8, 31-32) i que és l’arma de la gent honesta.
4. Hem de viure la convicció que, fins i tot el que sembla més obscur, sempre ens pot regalar llum, aprenentatge, visió més ample. Confiar, anar més enllà, esperar contra tota esperança, estimar contra tota evidència, és una actitud en la vida molt més saludable que la sola raó, o que l’experiència de la por o de la sospita. Qui confia viu més en pau que qui desconfia. Qui estima viu molt més harmònicament que qui provoca tensions. Qui es deixa endur per la por, no s’allibera d’ombres i angoixes.
5. Tenir ment i cor fixats en el més enllà, ens ha de donar peu a créixer i ajudar a créixer, a anar sempre més enllà. Quan vivim i sentim a parlar tantes vegades de decadència, hem d’ajudar a ascendir, a tenir present el que ens és primordial, el que ens agermana i ens fa companys d’un camí que té metes altes, aspiracions sanes: veure als altres com a companys i no enemics; mestres i no persones descartables... Aquestes són les paradoxes de l’amor.
6. Ens convé aprendre a acollir amb confiança i coratge, amb seny i cordialitat, tot el que ens surt a pas en tost de tocar a la porta de la indiferència, de les taules plenes de sobrants, de pastilles reconfortants..., cercant, fora i per camins sense sortida, el que no hem estat capaços d’aconseguir personalment.
7. Desitjant anar més enllà, hem de ser «orants», persones amants i identificats en la pregària. Sense Déu la vida i el sentit de la vida perden la visió d’un més enllà que sempre ens posa en camí i ens concedeix metes més altes. Qui és orant, contempla! No passa la vida sols veient o mirant. Qui és orant, escolta! No passa la vida sols oint i pronunciant paraules que no tenen el ressò d’haver viscut amb unes altres. Sense la pregària, sense confiar en el més enllà i en qui, des del més aquí, ens acompanya cap al més enllà, res ens podrà oferir el tast d’una bona vivència, d’una bona resposta. Sense la pregària, ni el pensament ni l’acció gaudeixen d’un calat eminentment festejador.
8. La vida d’un prevere ha d’aprendre de l’escola que regalen les lleis de la naturalesa. Si hi ha dia i vespre, sol i lluna, estiu i hivern... prou ens convé descansar, reposar, i concedir-nos temps per a contemplar, escoltar, resar... El silenci és bellesa i ens la retorna. Quan vivim, com tantes i tants, engrunes de tot tipus, necessitam pidolar a Déu i a ningú més que a Ell.
9. Qui es deixa formar per la bellesa que regala la pregària i el silenci, reconeix, com sant Francesc, que el que més desitja és ser instrument de pau i no de conflictes, d’alegria i no de dolors, d’amor i no d’odis, de netedat i no de males jugades, de sinceritat i no de mentides...
10. I la bellesa de la contemplació i del silenci, fa descobrir Jesucrist a tots els orants, i fa sentir cap a Ell una atracció que resulta inexplicable com inexplicable és tot enamorament. Ell és, pel qui prega, el Fill de la Veritat, de la Llum, de Déu. Ell és qui, quan ens crida, ens provoca un capgirament radical de tots els esquemes.
11. I com podrem mostrar amb convenciment i senzillesa, amb orgull i veritat, a Jesucrist? A Jesucrist que ens obre els ulls a la llum i al vertader contingut del que som i del per a què hi som en aquesta hora on l’Església i l’opció de fe pateix desinterès i fins i tot refús per alguns? Sincerament crec que ens hem de proposar viure l’evangeli tenint per font saludable, el silenci i la pregària que saneja. La nostra presència ha de ser fruit de la pregària. D’una pregària que ens converteix en sagrament de Jesucrist i que, per açò, ens concedeix una presència senzilla, acollidora, sanejadora a tots els nivells. Una presència a favor dels més propers i dels més allunyats, dels més exclosos i dels qui es creuen més integrats...
12. Crec que una Església humil i amb el cor obert a tothom, és el que hem d’aconseguir viure i testimoniar amb honradesa, tots els qui estem disposats a escoltar i a transmetre l’evangeli de Jesús des del ministeri sacerdotal.
