Hi ha negocis lícits i altres d’il·legals que no tenen cor, ja que es fan traient el suc a situacions humanitàries extremes, han de fugir de sentimentalismes i oblidar-se completament del sofriment dels altres.
Un agreujant moral a un negoci delictiu és la indignitat que suposa haver-se omplert les butxaques amb diners públics aprofitant una pandèmia, com és presumptament el cas Koldo, denunciat per un cobrament de comissions il·legals. Res de nou baix la capa del sol, en l’economia de mercat i en èpoques crítiques, sempre hi ha algú que té el cor de pedra i se’n beneficia de la seva posició social per treure guanys.
L’estraperlo per exemple, l’activitat econòmica irregular i clandestina que feu el seu l’agost durant el llarguíssim període de misèria, des de la postguerra fins a mitjans dels cinquanta.
Els estraperlistes aprofitaven l’escassetat de productes bàsics, així, part de la població necessitada d’aliments acudia a «comprar d’estraperlo». Per «vendre d’estraperlo» es feia necessari l’acaparament, ocultació i posterior venda a preus inflats i a vegades, tenir la col·laboració de càrrecs públics. Al ser una activitat molt estesa aquesta paraula agafà el significat de mercat negre.
Lògicament quan el món és caòtic, la destrucció massiva, els carrers vessen de sang i de cossos trossejats, idò precisament per a la indústria armamentista és temps de bonança, registren rècords de facturació, cotitzen amb màxims històrics i obtenen beneficis extraordinaris. Paral·lelament els militaristes guanyen posicions propagandístiques al inculcar que la pau només es pot imposar a través de l’aberració de la guerra.
Justificar l’onada de rearmament sense intentar girar la truita, dedicar recursos de sobra al pressupost militar i de defensa, quan ja hi ha al món armes per donar i vendre, és una conducta suïcida, una tendència a l’autodestrucció, perquè on ha duit més pau i descans el militarisme és als cementiris.
