Demanen a Ports zones on es pugui prendre un bany i pescar amb canya. Quan ho he escoltat ha sigut com remoure el fang del fons marí, s’ha aixecat una polseguera de records i episodis submergits en la memòria.
La societat actual encara fa cas omís, que els espècimens humans som part del món ambiental. Només una cinquantena d’anys enrere, els al·lots sí que vivíem en estret contacte amb el medi natural, l’observàvem, el coneixíem i ens donava vida.
Només baixar la costa d’en Reynes accedies a un jardí de felicitat, pati de joc dins l’aigua d’il·limitada diversió i aventures imprudents, com travessar nedant a s’Altra Banda.
L'excel·lent estat de l’aigua donava vida a hàbitats amb varietat d’algues, espècies i organismes marins. Érem mariscadors amateurs, en dèiem «fer alè» a aguantar la respiració sota l’aigua a poca profunditat, per collir corns, corns amb pues, escopinyes gravades i de gallet... entre les roques, ortigues o en les parets dels molls, agafàvem musclos, peus de cabrit i capturàvem crancs peluts o pops roquers...
Pescàvem amb canya, el brumer, pa dur, l’esca, caragolins o pasta de farina mesclada amb formatge ranci, que per atreure-hi els peixos «pudia com un carner». Aquests eren abundants: vaques, llises, cap plans, variades, donzelles, esparralls... també cabots, peix culinàriament gens apreciat i fàcil de pescar, d’aquí ve la dita «picar com un cabot», ser fàcil d’enredar.
Després de més de 60 anys de sobreexplotació, contaminació i degradació per l’excés d’usos portuaris, aquella riquesa d’hàbitats pràcticament ha desaparegut. Les aigües netes i la pesca abundant pertanyen a un món idíl·lic que fa temps ja no existeix.
La dita «Tots es pops van a morir a sa Colàrsega» fa referència als qui quan tancaven els bars de la població, davallaven a seguir la borratxera a les tavernes de baixamar. Açò no ha canviat, ara és com abans.
