El racisme és una doctrina minoritària a la nostra societat. Les conductes racistes son indignes i menyspreables, als estadis molts s’afegeixen per mimetisme als insults vulgars que bramen uns quants, que en realitat «son quatre i es cabo».
Vinicius convertit en símbol antiracista per les ofenses amb què és fustigat des de les graderies, en roda de premsa fa patarrell (un gest de la cara quan s’està a punt d’iniciar el plor) i després vessa algunes llàgrimes. Ens vol inspirar compassió, com el fillet que demana un gelat i fa ploretes, plorinya, per així obtenir el seu desig.
No convé declarar-lo sant perquè no en té res de sant, no és precisament un esportista modèlic. A vegades és ell amb la seva intemperància i desenfrè, el que inicia la bronca i el jaleo, es baralla amb tot el que l’envolta: adversaris, àrbitres i respon a les provocacions enfrontant-se al públic, fet que augmenta l’hostilitat dels brètols, que per açò l’insulten a ell, i no a un altre.
És una pena, ja que és un futbolista que ve de la pobresa, que s’ha guanyat l’èxit amb una capacitat tècnica superior i dedicació a la seva professió, emperò és un cap verd, com un adolescent sense control emocional, no considera les conseqüències dels seus actes. Fins i tot fa perdre la concentració als seus companys, que han de tranquil·litzar-lo. Necessita que el duguin a retxa, dins el seu equip mateix té exemples d’excel·lent comportament esportiu en els que pot emmirallar-se.
Segurament tots en coneixem algun de cap verd, com els qui condueixen sense carnet, baix els efectes de l’alcohol, estupefaents o medicaments, posant en perill la vida d’altres. El color de la pell -sigui quin sigui- no eximeix ningú, si no té seny o es irreflexiu, de ser considerat un cap verd.
