En la presentació d’una nova entitat, la ponent demana: Quants de vosaltres està content/ta amb la vida que duu? Sense dubtar, vaig alçar la mà.
Mirar el món amb optimisme és com contemplar un jardí florit al matí, quan els raigs del sol banyen els pètals i les fulles amb una llum càlida. És veure les oportunitats i les possibilitats que es despleguen davant nostre, i les ganes que posem en cada cosa que duem a terme, marquen la nostra manera de ser i de fer. No vol dir que no hi hagi entrebancs, clar que n’hi ha, com en la vida de tothom. Però és important l’actitud positivista com a eina de felicitat.
El meu sogre solia dur posades les ulleres del cor, i amb un excés de confiança sempre deia: «que tot flueixi». I de vegades som riu i les aigües dansen amb la meva energia. I d’altres, la solidesa de la muntanya, l’obstacle que el riu ha de superar.
I tinc salut, una gran família, una feina que m’apassiona, i companys i companyes que valen molt. Tot regat d’un grup d’amics i amigues disposats a compartir bones estones. Veig persones que ajuden a d’altres persones que necessiten suport, mogudes pels valors que simbolitza una creu de color vermell.
Hi ha coses que funcionen i no puc deixar de continuar lluitant per fer que el meu entorn sigui el més coherent, just i decent possible.
Així que seguiré el món com una observadora curiosa i agraïda. Qui sap, quines meravelles m’esperen?
És primavera, i neixen flors a cada instant.
