Tot fa renou. El silenci és una utopia. Alguns renous molesten, altres no. En certs casos la molèstia és evident, en altres la notam quan s’atura. Com el motor de la nevera. Hi ha espais associats a renous, com els pardals a un pinar, la xerrameca d’un bar o, malauradament, els cotxes al carrer. De fet, la discreció dels vehicles elèctrics ha provocat ensurts per associar-la el vianant a l’absència de cotxe.
El renou va lligat a l’activitat humana. La manca de decibels és el que més impacta dels cementiris. Qui viu a un port o una urbanització ja sap el que li espera. Molt renou. Açò no ho justifica tot. Un vaixell no pot ser un calvari i no és agradable tenir turistes cridaners al pati de casa (i no passa només a Binibèquer).
Altres renous formen part de la banda sonora quotidiana, ni els notam, però també tenen efectes perjudicials. Per exemple, les baralles entre administracions a cop de BOIB, burofax i informes jurídics. La darrera és per la gestió del recinte firal de Maó, edifici desaprofitat i millorable del qual el Govern ara surt per una discrepància formal difícil d’entendre, ja que res no ha canviat els darrers anys, i amb una derivada sorprenent: no està del tot aclarit qui són els propietaris.
La discussió ara trona, però en silenci han passat dècades amb un recinte firal de titularitat inconcreta i gestió en precari. Segur que açò ha complicat la possibilitat de fer-hi millores, tant a l’immoble com a la seva programació, clarament necessàries. I val més no pensar en què podria passar a l’hora de fixar responsabilitats si un dia es produís un incident en un espai en situació no regularitzada. Un edifici, cal recordar, que utilitzen alumnes d’FP i on es fa la selectivitat, quan l’educació és competència del Govern que ara el deixa.
El ciutadà no entén, ni vol, a qui toca cada competència i titularitat. El que sí que entén és que entre sonores batalletes de despatx i papers, evitables només amb bona voluntat, es perden eficàcia, temps i doblers. Sobren sorollosos, i recents, exemples.
