La notícia que, sobtadament, va aparèixer a la premsa dient que el port de Maó era un dels tres ports que el Govern espanyol havia destinat per servir d’escala a les flotes permanents de l'OTAN en cas de crisi ha causat un cert rebuig (no sé si molt majoritari, però sí dur i contundent, amb frases com «no a l’OTAN», «no en el meu nom» o «Bases fora», etc., i amb una manifestació cívica que ha aplegat segons el diari unes 500 persones). A pesar d’això, com també va ressaltar una informació del diari «Menorca», la notícia no era del tot sorprenent ja que, fa uns anys, quan l'aleshores comandant naval de Maó, Guillermo Coll Florit, va ser preguntat per la premsa sobre l'interès de l’OTAN per la rada maonesa com a enclavament estratègic de l'Armada al Mediterrani occidental, el marí va respondre afirmant que, de fet, el nostre port «duu més de 300 anys essent-ho, perquè Maó és el port de l'Estat situat més a l'est, fet que el converteix en la frontera oriental d'Espanya».
No és l’objectiu d’aquest article pronunciar-me a favor o en contra de posar el nostre port al servei de l’OTAN, tot i que he de dir que no és gens estrany que un país que forma part de ple dret de l’Aliança Atlàntica des de fa quaranta anys, posi a disposició d’aquesta alguns dels seus ports, però sí voldria remarcar, com a historiador, un fet que, com a mínim, ens demostra que els sentiments, les voluntats i les percepcions canvien amb els anys, si és que, ara, el rebuig a l’OTAN és majoritari, cosa de la qual no n’estic gens segur.
En efecte, fa més o menys un segle, l’establiment al port de Maó del que aleshores es deia una «Base Naval Avanzada» va ser un desig molt generalitzat dels polítics i dels ciutadans menorquins que —ves per on!— contemplaven la decadència del port i enyoraven l’esplendor que havia tingut durant la primera meitat del segle XIX quan l’ocupaven, no ja navilis d’un club del qual Espanya formava part (com és cas de l’OTAN), sinó esquadres estrangeres com la del Mediterranean Squadron (EEUA), que hi va tenir una base naval entre 1815 i 1845, esquadres holandeses i, des de 1830, esquadres franceses que no sols hi entraven i sortien a plaer (deixant un bon rendiment econòmic), sinó que també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei per als seus malalts.
El primer gran lament de la decadència del port el va fer l’any 1885 Pere Riudavets Tudurí, capità de navili i gran historiador, nascut l’any 1804, fet que implica que, de jove, va ser testimoni dels anys d’esplendor, quan el port era seu de les esquadres a què m’he referit, que van arribar a tenir dins la nostra rada fins a 4.000 marins i un centenar de navilis. Escriu Riudavets: «Centro, en otro tiempo, de las operaciones de colosales escuadras, ya españolas, ya francesas o inglesas, convergencia de innumerables convoyes de todas naciones, y amparo y descanso de multitud de corsarios, que a principios de siglo surcaban el Mediterráneo, en todas direcciones, se halla hoy desierto y silencioso sin que se oiga ni un toque de diana, ni un saludo al cañón, ni una pitada de un contramaestre, ni un martillazo de un carpintero de ribera.»
Fruit d’aquest desencís causat per la «decadència» del port de Maó a partir de mitjan segle XIX (quan nord-americans, holandesos i francesos l’abandonen), polítics, militars i intel·lectuals dels primers anys del segle XX van intentar que, novament, el port de Maó tingués un paper destacat a la història (com l’havia tingut al llarg dels segles XVIII i XIX), amb un projecte ambiciós: el de transformar l’antic Arsenal (de l’època anglesa) ubicat a l’illa Pinto en una important Base Naval.
El projecte sorgí quan, perdudes les naus amb la guerra contra els Estats Units de 1898, Espanya intentava refer la seva Marina incorporant-hi els hidroavions i un navili preparat per transportar-los que esdevingué mític: el «Dédalo»; per tant, en un moment que coincideix amb la decisió que va prendre el Govern espanyol, a instància del ministre de Marina, Augusto Miranda, d’impulsar tres grans bases navals, que decidí situar a Cartagena, El Ferrol i Maó, amb la idea de restaurar amb aquesta primera mesura la nostra malparada Marina de Guerra.
Creada la Base Naval de Maó per llei de 17 de setembre de 1915 (rebuda amb gran joia per la ciutadania maonesa —basta acudir, per confirmar-ho, a la premsa de l’època—), es designà com a comandant d’aquesta el capità de corbeta maonès, Pedro María Cardona (avui fill il·lustre de Maó), que de seguida amplià l’antic Arsenal per convertir-lo en una Base Naval a l’alçada de les circumstàncies. Per això, expropià 25 has de terreny, que uní a l’antic arsenal del segle XVIII, vorejà el terreny amb un mur de 3 metres d’alçada amb petites torres de vigilància incrustades al mateix mur, i va incloure-hi la torre vigia de Binissermenya, que quedà agregada al dispositiu d’alarma de la Base. També hi agregà la torre vigia de la Mola, que avisava de les embarcacions que s’aproximaven al port pel nord de l’illa, i la de Torret a la costa sud. Alhora, va fer muntar a l’interior del recinte una central elèctrica i una estació radiotelegràfica. A més, Cardona aconseguí que es destinessin a la Base quatre hidroavions, que li donaren aleshores una nova dimensió, ja que la base passava a ser aèria i naval al mateix temps, la qual cosa va fer que la visités de manera continuada el «Dédalo», que era el gran porta-hidroavions de l’Armada.
D’alguna manera semblava que el port ressorgia emulant les velles glòries, com es remarcava en una carta que Francisco A. de Cienfuegos (que pretenia ser diputat pels conservadors) dirigí al president de l’Ateneu de Maó l’any 1915, a la qual es queixava de la poca atenció que tenia l’Estat «al único beneficio positivo que encierra Menorca ¡oh grandioso Port-Mahón! (…) Y con razón se podrá afirmar ahora que cometería delito contra natura todo aquel que ose despojar a Mahón de su misión originaria de base naval.» La carta d’Álvarez Cienfuegos anava adreçada a Antoni Victory Taltavull, coronel retirat que era aleshores president de l’Ateneu de Maó.
Antoni Victory (1919), que representava sens dubte la institució cultural més remarcable de l’època, va acollir la proposta d’Álvarez Cienfuegos de bon grat i afegí encara noves raons per a la defensa d’aquesta idea. «Con esta Base y la de Cartagena —va escriure tot seguit—, y algunos puertos de refugio que puedan luego habilitarse tendrán nuestras escuadras y las de nuestros aliados a quienes nos convenga cederlas, los necesarios puntos de apoyo para poder dominar esta zona del Mediterráneo y ejercer en ella su acción, librando de ataques marítimos y de desembarcos al archipiélago balear y a la costa de la Península. La mejor garantía contra tales operaciones es dicha acción naval, completada con los campos de minas y los torpedos fijos y móviles, todo lo que ha de irradiar de aquellas Bases».
El somni de ressuscitar el port com a potència naval semblava, doncs, fa cent anys, un objectiu força desitjable, com es pot veure llegint els elogis que, des de la Revista de Menorca es van fer a la visita d’una esquadra de submarins espanyols l’any 1920, que també la premsa va destacar com una extraordinària notícia. Aleshores Maó vivia el somni en què el ministre Augusto Miranda li havia provocat amb la proposta de transformar el decaigut Arsenal en una «Base Naval avanzada». No debades la ciutat li va erigir un monument i li dedicà una plaça que té les millors vistes sobre el port. I no hi ha dubte que va causar molta tristesa que el projecte acabés fracassant, i que el que havia estat una «Base Naval» es convertís amb els anys en una simple «Estació Naval».
Ja he dit que no em pronuncio sobre el que està passant. He cregut només que no era debades recordar, per tenir una certa perspectiva, quina ha estat la nostra història i la visió que els maonesos de fa cent anys tenien respecte d’un port que, no sé si encara ho és, però sí sé que ha estat la joia més preuada de la geopolítica menorquina i la que més ha incidit en la nostra història.
