Tal i com deia al principi del presset any, degut a que no puc fer massa cosa, m’he posat a remenar i triar es paperam, que de per tot me’n surten. Açò ès el cas d’aquest article, que és una còpia del setmanari «IRIS», que va publicar dia 5 d’abril de l’any 1952. En motiu de la celebració dels 50 anys de la professió religiosa de Sor Serafina del Santíssim Sagrament, com a monja del convent de Santa Clara.
Ara no hem de parlar del profit espiritual, que tindrà davant Déu Sor Serafina, davant la gran quantitat d’obres bones, que ha fet durant aquest 50 anys d’oració i sacrificis fruit d’una forta vocació religiosa. Però aquí hem de tornar enrere i recordar a son pare, en Toni Franco Monjo, anomenat glosador d’aquell temps. Na Catalina Franco, ara Sor Serafina, va merèixer la gràcia d’esser escollida per Déu i va sentir una gran devoció religiosa, que va començar per tota una vida de pietat, i acabà per fer-se monja.
Ja podeu pensar, quin esglai el de son pare, que s’ho va prendre tan malament, quan va començar a veure les matinades, que feia la seva filla per anar a missa primera, però l’esclat gros fou quan va saber, que na Catalina volia ser monja i per paga de Santa Clara. I si ho seràs o no ho seràs, l’enteresa de sa filla va poder més que la de son pare, na Catalina va deixar ca seva i el món; i es va fer monja.
Son pare va tenir tal disgust, i tant va enyorar Na Catalineta, que no deixava de pensar amb ella, anant quan li era permès a Santa Clara, per només poder parlar quatre paraules al «parlador», aquell teló de llauna, ple de foradets, per on no passaven els ulls d’en Toni Franco, que volia veure sa filla. Tants varen arribar a ser els desitjos per veure-la, que va decidir fer-se ajudant d’en Martí, s’hortolà de Santa Clara. Així, per dins s’hort del convent, tal volta la veuria qualque vegada encara que tan sols fos d’una rempillada.
SES GLOSES D’EN TONI FRANCO
Degut a que mai li deixaven veure, s’Abadessa i sa portera, amb sa cara tapada li sortien amb parendengues, que ell no creia. En Toni Franco fent glosa els hi va dir: «Venc ajudar a nen Martí / per veure Na Serafina / i tinc clavada una espina / en el cor i mal me fa; / si la féssiu davallar / aquest mal se n’aniria». Aquelles bones donetes amb veueta de paciència, li deien: Ara no pot sortir, justament pasta. I un altre dia: Avui canta missa de mort. Així un dia i un altre, fins que en Toni, cor endolit, les va dir. «Venc a ajudar a s’hortolà / a fer feina per dins s’hort / i açò me pinta molt tort / sa monja no fer sortir; / o canta missa de mort/ o sa pasta fa lluir». Mirau aquest home! Deien ses monges. Sempre esteu d’humor. Però Na Serafina no davallava, En Toni Franco contestà. «Que desgraciat que és un pare / qui una fia monja té; / no la troba pes carrer, / ni la veu dins Santa Clara / açò és una cosa mala / ho he provat i jo ho sé».
Tant va arribar a ser s’enyorament de son pare, i el sentiment de no poder-la veure, que no podent aconseguir res d’aquelles monges, que el rebien, que va decidir d’anar al «parlador», per darrera vegada, i amb paraules que li sortien del cor, que just passaven per aquells foradets, va dir a la seva filla: «Serafina venc aquí / a donar-te sa despedida; / ja te la don per sa vida / per mai més tornar a venir./ Si no m’envies a dir / que sa llauna està podrida». Si sa llauna està podrida / tal volta un dia vindré / i me pens que te veuré / com una rosa florida; / si és llarga sa meva vida / qualque visita et faré. Ja està acabada sa història. / De gloses no en vull fer més, / i si no va de través / Déu et donarà la Glòria, / si pots alcançar victòria / no tens que cercar res més».
EL SENYOR BISBE DONÀ PERMÍS
En Toni Franco no hi va tornar més. Però fou tal l’angúnia, que passava per sa fia, que va pensar d’anar al bisbe, perquè li donés permís, per rallar amb ella. Tant bé es va expressar aquell home glosador, que el Bisbe li va concedir poder-la veure una vegada cada any. Quina gran alegria va tenir aquell pare, poder contemplar, després de molt de temps a aquella filla tan estimada.
Aquella visita va despertar més encara, els desitjos d’en Franco i en es tres mesos, va tornar al bisbe, perquè el deixés tornar veure Na Serafina. De llavors ençà, segons conten, ses famílies de ses monges de Santa Clara, varen poder anar-les a veure dues vegades en l’any.
Nota final: Aquest treball el va fer Antoni Mesquida Cavaller, segons l’hi havia contat la seva sogra Esperança Franco Mascaró, neboda de Sor Serafina i neta d’en Toni Franco, quan ell festejava. Aquest article, fa comparança, d’un passat amb un present.
Ara bé. Aquest nombre de «L’IRIS» no sé com va arribar a ses meves mans, tampoc no havia pensat mai que el tenia. Sempre és bo guardar ses coses. Fins un altre dia si Déu vol.
