Ser jove ho cura el temps. Alguns es resisteixen a abandonar aquesta etapa vital amb un evident bricolatge facial, una esforçada escultura corporal, una arriscada adaptació estilística i una anaeròbica agenda d’activitats. Un es pot enganyar a si mateix, però es deixa de ser jove quan els joves autèntics et deixen de veure jove. És així. Me sap greu. Per als altres és indiferent com un se senti. Sentir-se jove als 40, als 50 o als 60 és un exercici d’autoconsum, una actitud legítima, respectable, saludable i, fins i tot, recomanable per no decaure.
Plenament conscient d’açò, dissabte passat vaig assistir, per caramboles vitals, al Festival Menorca Jove. La meva dessuadora no servia de camuflatge. Era un clamorós intrús, com tots aquells a qui delataven les canes. L’experiència va resultar gratificant. Artistes incipients més o menys transgressors, creatius i afinats, però tots amb una energia i una il·lusió envejables. Va ser un regal comprovar com alguns versionaven cançons de quan jo era jove (una prova més que ja no ho som), però també s’atrevien amb temes propis molt potents.
Els joves són sovint estigmatitzats, estereotipats amb estudis i informes uniformadors que els redueixen a consumidors de pantalles (en açò també els imiten molts adults) i potencials víctimes de frustracions. Com tota reducció estadística, és injusta. Molts universitaris s’estan mobilitzant als Estats Units per frenar la tragèdia de Gaza. Hi ha joves que impulsen grups de música. Adolescents crítics, de ments privilegiades i enginy desbordant.
Cada jove és un món. Són diversos. Però el que no he trobat mai és un jove que sigui capaç de créixer bé sol, abandonat, sense adults al costat (encara que se sentin joves), sense tutors que els escoltin i cuidin, ajudin i facin de guia, que els estimin i els hi demostrin, que els acompanyin i respectin. I açò passa molt, bé ho saben les escoles, més del que volem veure. L’alta ocupació de la Casa de la Infància és la punta d’un dramàtic iceberg que deixa en evidència els adults.
