En el programa de la Universitat Oberta per a Majors, de la UIB, el poeta filòsof Ponç Pons ha explicat a Ferreries el contingut i les qüestions que planteja en el seu darrer llibre, «Humanum est», escrit pel seu heterònim Claudi Valeri.
Hem progressat molt tecnològicament, però humanament, no, perquè cometem els mateixos errors, atrapats pels mateixos vicis i hem inventat la tortura i la crueldat, afirma qui és qualificat com el ‘Montaigne menorquí’. La societat actual cada vegada està més buida de valors.
«Admiram l’erudit,
menyspream l’humil savi,
confonem el plaer
amb la felicitat».
Quan la felicitat és un estat d’ànim que té molt a veure amb estar en pau amb un mateix i amb el món. Ponç reivindica, amable, una teologia positiva, fonamentada en l’exemple. Davant el buit existencial es rebel·la contra el derrotisme i el passotisme, i reclama una poesia compromesa amb la realitat heterogènia de la qual formam part.
Davant el problema del mal i el silenci de Déu, demanà:
«Vol, de ver, el vostre Déu ser lloat i enaltit?
Té la necessitat de que el venerin i l’adorin?»
I la conclusió va consistir en que Déu, més que encens, el que vol és justícia. Hi ha límits.
L’autor de «Dillatari» i «El rastre blau de les formigues» ens interpel·la amb preguntes entre la fe en Déu i el dubte: Quin sentit té viure? Què és Déu? Qui millor l’ha definit ha estat Sant Joan: «Déu és amor», respon, i afegeix el vers de Dante: «L’amor que mou el sol i les altres estrelles», és a dir, l’amor que és capaç de fer moure l’univers. També l’afirmació de Camus Sintes: «No conec més que un sol deure, i és el d’estimar», i ho rebla amb la màxima de sant Agustí, subversiva i revolucionària: «Estima i fes el que vulguis». Llavors trobam un sentit a viure i actuar amb una humanista filosofia de vida.
