"...Ha arribat el moment..."

Benvinguts incrèduls! 'En Tierra Hostil' va ser la gran guanyadora d'aquesta darrera edició dels premis de l'Acadèmia de Hollywood i Kathryn Bigelow, la seva realitzadora, la gran protagonista de la nit... La seva estatueta a la Millor Direcció va ser la primera aconseguida per a una dona en tota la història (només tres realitzadores havien optat al premi abans: Lina Wertmüller per 'Siete Bellezas' del 1975; Jane Campion per 'El Piano' del 1993 i Sofia Coppola per 'Lost in Translation' al 2003...sigh..) i això, tot just el Dia de la Dona Treballadora, sona a especial cant de sirenes... Prou raó tenia la Streisand quan va obrir el sobre del guanyador i va deixar anar un escaient 'Ja era hora', tot just després d'haver fet una introducció al premi on denunciava el malaguanyat menyspreu dels acadèmics pels realitzadors afroamericans i les dones amb claqueta... Amb l'Oscar a Bigelow s'ha guanyat una petita batalla... La guerra continua... A terra hostil...

La realitzadora californiana de 58 anys sempre ha sigut una 'rara avis' a aquesta indústria, gràcies a una carrera centrada en el cinema d'acció... Ja per això acostuma a ser la primera... Com quan va ser la primera directora en emportar-se el Premi del Sindicat de Directors dels EUA el passat gener i, posteriorment, el petit gran Oncle Oscar... I la primera en oferir una cinta sobre la Guerra d'Iraq que s'ha guanyat l'aplaudiment de públic, crítica i, fins i tot, el del sector militar, tot i el seu humil pressupost... 'The Hurt Locker' mostra, amb un estil cru i directe, quasi documental, el dia a dia d'una unitat d'artificiers a Bagdad, mentre accelera el cor del espectador amb un estil de cinema sòrdid i un punt crepuscular que recorda, irrevocablement, a mestres com Peckimpah, Fuller o Siegel... Quatre càmeres de súper 16 a Jordània contra el milionari megadesgavell tecnològic del seu exmarit James Cameron...Un pressupost de 10 millions de dòlars, sis Oscars... els 200 quilos de 'Avatar', només tres (i gràcies)... M'encanta...

Reivindicacions a part, quasi tothom va sentir una entremaliada alegria quan la Bigelow li va fotre el sopar al seu 'ex', moment morbós de la nit de les nits cinematogràfiques... Aquesta disputa pseudo-domèstica, de manera xocant, era el plat fort d'una gala marcada per l'austeritat, tant formal com de contingut, amb un show conduït pels irreverents Steve Martin i Alec Baldwin (grassonet i passat de voltes... ha nascut un actor! Un grandíssim còmic!) que alguns han titllat de poc talentós, carent de xispa i sense gràcia...En realitat Martin i Baldwin, més enllà de ser presentadors xistosos al volant d'un vehicle d'aparença paròdica, van representar una paròdia de la paròdia, és a dir, van crear un invisible joc de miralls automutilants que, més que estar en concordància amb l'austeritat regnant al teatre Kodak, va voler rescatar l'esperit gremial 'de companys' d'altres èpoques... a més de servir de model al cada cop més agressiu compte enrere temporal...

Les seves interlocucions directes amb els nominats potser no eren tan gracioses com es podia esperar, però eren intel·ligents i sofertes: dirigir-se a Cameron amb ulleres 3D, referir-se a Zac Effron i a Taylor Lautner com els seus successors, referir-se com a 'inglorious bastards' al 'lobby' jueu predominant a Hollywood quan va ser el moment de Christoph Waltz, Cloo­ney, Streep... La seva sorprenent falta de gràcia no era més que una categòrica desviació de l'inconformisme i la irreductibilitat que vol sortir a la llum, però que mai s'atreveix a abandonar les abissals ombres del conformisme... Tot i això, la seva versió de 'Paranormal Activity' i el patètic quadre dels dos embotits en una manta amb mànigues van ser divertidíssimes... Això sí, el millor moment de la nit, un altre cop, per a Ben Stiller i la seva disfressa na'vi... Totaaal...

Guardons. El llenguatge realista de Bigelow (Pel·lícula, Director, Millor Guió Original per a Mark Boal, Millor Muntatge, Millor So i Millors Efectes de So) es va imposar al miracle informàtic de James Cameron (Efectes Especials, Fotografia i Direcció Artística... aquests dos darrers premis són força injustos i manifesten l'ambigüitat de les categories proposades). La tensió i l'atmosfera CNN de 'En Tierra Hostil' va poder contra la feblesa dramàtica i l'escassa originalitat d''Avatar', una revolució tècnica que encara està massa verda per als grans premis... La hipnosi del taquillatge de vegades no ho és tot... Quentin Tarantino i Pedroooo Almodóvar, l'estranya parella, van atorgar el merescudíssim Oscar a la Pel·lícula de Parla No Anglesa a 'El Secreto de sus Ojos' de José Luis Campanella; tot un acte de justícia tot i les rivals, la devastadora 'La Cinta Blanca' de l'alemany Mi­chael Haneke o la claustrofòbica 'Un Profeta' de Jacques Audiard... Perfecta harmonia argentina de cinema negre, polític i romàntic amb prou tocs de comèdia per a ferir el cor i fer trontollar el cervell...

'Precious' de Lee Daniels, sobredosi sentimental amb esperit 'nigger', es va emportar el premi al Millor Guió Adaptat (que va recollir un nerviossísim i talladíssim Geoffrey Fletcher) i el de Millor Actriu Secundària, una Mo'Nique com a mare sàdica que li fa la vida impossible a la seva desgraciada filla... Un personatge odiós a més no poder... L'enorme talent demostrat a 'Malditos Bastardos' per part del políglota Christoph Waltz li va valer l'Oscar al Millor Actor Secundari... res a dir davant aquest nazi maquiavèl·lic, cruel, embaucador i teatral depredador de jueus... El més discutit premi interpretatiu podria ser per l'obtingut per Sandra Bullock; l'Oscar a la Millor Actriu reconeix, en aquest cas, el canvi de registre habitual d'aquesta insuportable reina de la comèdia, però el seu paper d'excèntrica mare coratge a 'The Blind Side' de John Lee Hancock està força treballat i matisat... Però encara acaba deixant com un cert regust a tic còmic ofegat... lagartoooo...

Hi havia una certa por a tornar a deixar sense premi aquest actoràs, però ningú dubtava que al marginal El Nota, al sexy però infeliç pianista d'aquells fabulosos germans Baker, al sempre eficaç i enorme Jeff Bridges, els acadèmics li devien el més clar dels reconeixements... El cantant country de 'Crazy Heart' (Scott Cooper, 2009), borratxo i perdedor, supervivent i cínic de la vida, solitària i vella llegenda que va de motels polsegosos a infectes bars de carretera i viceversa, és un personatge digne per a l'Oscar al Millor Actor... Jeff Bridges li dóna ànima, pietat i ironia i fa memorable, per a ell solet, una simpàtica pel·liculeta... Tancant la paradeta de premiats, la meravellosa 'Up' de Pete Docter va ser l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'animació (of course... també podria haver guanyat a la categoria reina, però...) i el seu entranyable vals, l'ànima de la partitura de Michael Giacchino, es va endur l'Oscar a la Millor Banda Sonora...

Finalment, Tom Hanks va entregar vertiginosament l'Oscar a la Millor Pel·lícula a 'En Tierra Hostil' (Kathryn Bigelow encara no havia baixat de l'escenari, després de recollir el seu...) i va precipitar la cloenda d'una gala discreta i poc artificiosa, però reconfortant artísticament... El cervell li va poder al muscle i, per primer cop, una senyora donava un cop a la taula dels homes... Aquesta va ser una de les cerimònies més vistes dels darrers anys... Potser perquè allò que és artificiós, de vegades, no esdevé tan poderós com l'amagada grandiloqüència del que és ferm... Fins la setmana que ve, incrèduls!