Lletres en negre perquè puguis inventar el títol que vulguis

No li cal fer una llista d'allò que deixa per saber allò que aconsegueix, només li cal mirar-se per saber que aquest vaixell que marxa i no tornarà, amarrarà en el port indicat, tardarà tota una nit buscada, i li donarà el trajecte que necessita per saber tornar a començar.

De cop, un avió de paper xoca contra els seus cabells, és una nota d'una Nena que viatja sola per primera vegada, i diu: estic sola com tu, tinc por però no ho vull dir a ningú de l'embarcació perquè no vull preocupar als meus pares, puc seure amb tu?

Ella construeix un altre avió de paper amb una revista de promoció que té al seu seient, li posa: Vine al meu costat, però abans m'has d'enviar un altre avió amb la paraula "por" tatxada. Rep l'avió amb un minut de temps, i la nena seu al seu costat.–No tens por de viatjar sola?,–Què? Què vas a viure sola en aquesta illa que anem?–Ni amb un gos?–I, perquè?–Sense res?–I com t'ho has fet?–I, perquè ho fas?–Però, aquí no tindràs ni la meitat que allà!–N'estàs segura?–No ho entenc, ho vull entendre–Tens un cabell molt bonic, segur que ho fas per uns bons motius.

I, Ella li respon parlant de silencia, de calma, de solitud...

La Nena l'abraça sense dir-li res. Es miren mentre dura l'abraçada, es somriuen una de l'altre, sabent el molt que significa compartir aquest trajecte. Es prometen escriure un avió de paper cada dimarts de cada setmana, fent una llista de les coses positives que els hi han passat. Però el primer avió, l'escriuen juntes: 1- Perdre la por, 2- Sentir-se lliure, 3- Buscar la calma, 4- Trobar-la, 5- Mirar per la finestra i veure mar i més mar, 6- Saber què és el més important, 7- Tocar-te els cabells, 8- Toca la innocència, 9- Prendre La Decisió, 10- Trobar-nos.

Un home gran guardava assentat en una roca tots els records per imaginar, mirava el mar com si aquest ja sabés totes les seves històries. Veia els grans vaixells que arribaven al port, imaginava la vida dels viatgers, els motius del viatge, i recordava aquella nit que glaçava, les xemeneies d'aquell vaixell no tenien res a veure amb les que ara està mirant, recordava el moment que, des de la proa va tirar aquell rellotge de cadena, aquella cadena que l'havia encadenat i que ja no el volia encadenar més. Es mira el mar com si fos un mirall i es mirés recordant les mirades que ha pogut descobrir a partir d'aquell viatge. Somriu mentre pensa si hi haurà un dels viatgers d'aquest vaixell que arriba amb les mateixes ganes de marxar que tenia ell. Veu com amarra el vaixell, i d'una de les terrasses de popa, surt una noia i una nena, cadascuna tira un avió de paper i pot escoltar com somriuen juntes.

Després de que La Nena ja es trobés entre les abraçades de qui l'esperava a port, Ella es va disposar en un cafè des d'on es veien tots els vaixells que sortien i arribaven. Es va demanar un cafè ben llarg, no va pensar en res del que tenia pensat pensar durant aquell moment d'arribada. Només va observar, sentir, deixar-se portar per l'aire. Va treure una llibreta en blanc, per estrenar, a la primera pàgina i va posar: Quan creus que tot s'acaba, un nou trajecte es posa als teus peus, disposat a seguir sense mirar enlloc més que endavant, conviure amb la incertesa, fins i tot abraçar-la, i seguir somiant.

Acomiadar el comiat,
mirada que es queda,
ulls que marxen
per fer brillar trajectes
que comencen a la teva boca.
La nit que no t'avisa
et mostra l'altra cara de l'interrogant,
i t'agrada no poder escollir
quan el que veus és allò
que fa temps vas voler veure.
Pots veure les mans que t'han imaginat,
els llits on has somiat de nit
i dormies de dia,
el rellotge trencat al sostre,
les ungles pintades a la paret.
Ja s'ha perdut el temps
de comptar temps
d'esquenes i enrere,
ja s'ha perdut prou temps
per poder-ne perdre més.
Et veus tot el passat en un cafè,
només busques carícies del present,
però el futur també et busca,
t'abraça, et parla, t'empeny
a un nou trajecte.
El trajecte.

PD: Quan el tren s'aturi a l'estació equivocada, continuaré el trajecte, caminant, pas a pas, per poder comptar les passes i així, quan et trobi no acabar la nit fins que les carícies i d'altres plaers superin el número de passes.