Justícia per a Rush

Un dels grups convidats a aquest meravellós programa són els Rush. Crec que encara no he xerrat (gaire) d'aquest grup a aquestes línies, i sincerament, ja toca. I més que mai ara que anuncien gira europea a la que no podré assistir perquè ja he fet la meva elecció estiuenca (els Big Four a França, algú s'apunta?). Així que sense més dilacions, avui us presentaré uns dels grups més importants (i infravalorats) de la història: Rush!

Aquest trio integrat per Alex Lifeson a la guitarra; Geddy Lee al baix i a la veu; i Neil Peart a la bateria (van tenir un altre bateria durant deu minuts, però ningú se'n recorda d'ell) es va formar a Canadà a finals dels seixanta, influïts per les grans bandes de hard rock britànic de l'època (Cream, Zeppelin...). Amb l'entrada de Neil Peart (El Millor Bateria De L'Univers) pel seu segon disc, la banda va iniciar una evolució cap al rock progressiu que va resultar en una de les seves obres més reconegudes: "2112" (1976). En aquests primers anys de carrera, mentre la seva música s'anava fent més complicada (compassos allunyats de 4/4 rockero, desenvolupaments instrumentals hereus del millor Zappa, temes que s'allargaven fins a durar tota la cara d'un vinil...) i les seves lletres guanyaven en sofisticació (l'autor era Neil Peart, que a més de tocar la bateria com volia era un àvid lector i un lletrista únic); l'èxit els hi era esquiu. Feien de teloners de bandes com Kiss i Uriah Heep (moltes vegades menjant-se amb patates al cap de cartell), giraven sense descans per Amèrica, adquirien prestigi, però açò no es va traduir en fama, fortuna i tot el demés. Davant les pressions de la discogràfica per comercialitzar el seu so i buscar unsingled'èxit, la banda va passar de tot i els va entregar el disc abans esmentat, amb un tema títol de 20 minuts de durada. I com que eren els 70 i les coses eren imprevisibles, aquest va ser el seu primer èxit comercial, seguit d'una gira triomfal i coronat amb el seu primer disc en directe "All The World's a Stage".

A partir d'aquí, la banda havia trobat la llibertat creativa (sempre l'havien tingut, però ara no els tocaven elscollonsels mànagers, etc... si faspastaet deixen en pau), podien fer el que volguessin i en lloc de fer-se malbé com tants altres van iniciar la seva segona etapa, que resulta ser la meva preferida. En aquest "segon cicle" com l'anomenen els estudiosos del tema, entren en escena els sintetitzadors, que normalment ens provoquen urticària als rockeros, però que en aquest cas els van caure molt bé. I qui va ser el teclista que van fitxar, us preguntareu? La resposta és fàcil: ningú. Gràcies a un complex sistema (última tecnologia de 1979!) de teclats, controladors de pedal, disparadors desamplesper bateria electrònica i molts, molts cables, ells mateixos es van encarregar d'explorar aquests nous terrenys sonors. Suposo que si no venien més músics sortia a méspastaa repartir per hom, que també és important.

Després d'un excel·lent disc "Hemispheres" (1978), que seguia l'estela dels anteriors, quan a temes llargs i complexos, però que donava pistes del nou so dels Rush, va arribar "Permanent Waves" (1980), on hi haviasinglescom "Freewill" o "The Spirit Of Radio" de durada "normaleta" almenys pels estàndards dels canadencs, i on s'introduïen influències de bandes tant allunyades en principi al seu vocabulari com els Police o altres cosetes New Wave. Peart (que, per si no us ha quedat clar, toca la bateria com Déu) era un gran fan de Stewart Copeland, i va robar-li algunes tècniques.

Però el millor arriba amb "Moving Pictures" (1981). La creixent accessibilitat de la seva música s'estava traduint en un gran èxit tant artístic com comercial, així que van decidir seguir per aquest camí i continuar facturant aquest "Rock-Progressiu-Comercial-Sintetizat-Pero-Encara-Canyero-I-Difícil-De-Tocar". El disc comença amb "Tom Sawyer", possiblement el tema més conegut de la banda, on els compassos estranys (però aferradissos), lesriffsde guitarra canyeros de Lifeson, els sintetitzadors, la histriònica veu de Lee, elgrooveinsuperable de Peart, tot s'enllaça a la perfecció en un himne que condensa tot el que és Rush en quatre minuts i mig. (Si, ja sé que en aquest temps hi cap mig disc dels Ramones, però per a Rush açò és poc més que no res).

El treball conté, a més d'una peça llarga ("The Camera Eye") de rigor, un parell de temes propers al pop ("Limelight", "Red Barchetta") i una instrumental per a lluïment dels músics ("YYZ"). En definitiva, el disc que t'has de baixar, comprar o escoltar enstreaming(streamingar?) per fer-te una idea de qui punyetes són aquests Rush que diu en Pedro. De fet, qualsevol disc d'aquesta segona etapa (coronada amb el directe "Exit... Stage Left" del 81) és excel·lent, estranyament assequible i totalment enriquidor. Bon profit!

A partir d'aquest punt, la música de Rush es torna menys interessant (arriben els vuitanta, els pentinats esperpèntics, les americanes de colors...) degut al total domini dels sintetitzadors, la menor inspiració en les composicions, i el que els va passar a tots els grups setenteros en la següent dècada: no sabien què fer per seguir essent rellevants. Fins i tot ells mateixos reconeixen que en aquesta etapa es van passar amb tant de teclat, i si mireu videoclips de l'època quasi podeu veure com el guitarrista, amb cara de mala llet, pensa "a jo no se'm sent". I Rush van caure en l'oblit més absolut. I aquí és quan jo m'empreny.

I m'empreny perquè és totalment injust com la història ha tractat una banda que ha venut més de 40 milions de discos, ha guanyat premis arreu de món, han estat condecorats al seu país i compten amb el respecte de grans noms a la indústria com Gene Simmons o Lars Ulrich. Per què? Perquè no ha mort cap dels seus components, afegint aquesta llegenda negra que tant ens agrada? Perquè no s'han separat i s'han tornat a reunir en una gira mundial impulsada per l'avarícia més pura? Perquè no hi ha històries escabroses de sexe, drogues i rock'n roll a la seva biografia? És que no són una influència clara en moltíssims grups que han vingut després, una inspiració per milers d'inadaptats arreu de món, un model a seguir per gent que ens dedicam a açò? Són massa progressius pels fans delheavy? Són massaheavyspels fans del progressiu? Són massa seriosos? O tenen un sentit de l'humor que no pillam?

Sembla que aquesta tendència està canviant gràcies a discos notables com "Snakes & Arrows" i documentals com "Beyond The Lighted Stage", però no és suficient.

Aquesta gent hauria d'estar dalt de tot, amb els Beatles, Rolling Stones, Zeppelins i companyia. O potser no. Potser és que em cauen molt bé, fan música que m'agrada molt i vull que els vagi millor. Potser és una d'aquelles debilitats personals, com Alice Cooper i tants altres. Ni idea amics, voltros que en pensau? Fins d'aquí a 15 dies!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com