Hi ha mares

Hi ha mares. I moltes dones, més de les que en són, que se'n senten. Abans de ser, a més, mares, foren dones. I abans de convertir-se en dones, d'arribar a ser dones i sentir-se'n, foren filletes, al·lotes, joves. Sent tot allò que vulguin o el que les hi permetin arribar a ser, les dones lliures tenen dins seu, latent i intuït, el sentiment de poder sentir-se mares, si un dia així ho desitgen. Les dones que no són lliures per decidir en el seu propi cos, reben la maternitat com un fet inherent a la seva femineïtat social i cultural, una meravella abusivament imposada sense comptar amb la decisió d'elles. No es neix amb el sentiment de mare: es prova, s'experimenta, és un aprenentatge continu al mateix pas d'una criatura. Descobreixen els dos a la vegada un camí irrepetible davant la incertesa de la vida. No cal ser fèrtil per ser mare: això és el més extraordinari de tot, perquè és molt més que amor maternal, és l'amplitud infinita cap a l'essència de l'ésser humà. L'instint maternal aplicat sobre fills nascuts del propi cos o aliè, sobre éssers que considerem indefensos o dèbils és, segons la científica Nancy Etcoff, una sola de les facetes del prisma de l'empatia. Segons aquesta neuròloga, l'empatia és un sentiment molt desenvolupat en el cervell femení, en comparació amb el masculí i sempre tenint en compte que es tracta d'una estadística generalitzada. Així explica Etcoff com des dels orígens humans, els éssers femenins ens hem fet càrrec amb major facilitat de fills d'altris com si fossin nostres de cor, però també es poden englobar les diferents estratègies que tenim les dones per cooperar i solidaritzar-nos davant dificultats on ens cal una major entesa i força de grup. I els resultats són, sovint, ferms i molt bons. Un altre dia n'escriuré sobre ells... Cal dir, però, que Etcoff i molts i moltes pensem que aquest amor i afecte no és una capacitat exclusivament femenina i seria injust, tant per homes com per dones, limitar-la així. Poden sentir-la els mascles, i és un orgull i una fita per tothom poder comprovar com els homes amb els qui compartim la vida el senten, el descobreixen, l'intenten, el poleixen, el potencien: els fan més humans i millors companys.

És l'amor infinit i expansiu que permet esmenar ho dolent perquè ho bo sigui encara millor. Aquest amor que fins fa no gaire, les societats i les cultures només ens el deixaven expressar les dones cap al redós extern i petit dels nostres fills i la família, quan en realitat és tan abundant i generós que el podem expressar a tot, a la nostra feina, als nostres companys amb els qui compartim els projectes més personals, als amants que vivim durant la vida, a les amistats que apareixen com mollons en cada etapa vital nostra, a causes que mai són perdudes. I sobretot, dedicar aquest amor infinit a nosaltres mateixes, a les nostres sol·licituds, ambicions, projectes, experiències, objectius, anhels i esperances, a recuperar-nos de passos maldestres i superar els cops furtius i traïdors de la vida. Aquest amor multiplicat es diu autoestima: la millor herència que pot deixar una dona a la gent que estima, que aprèn d'ella i que creix amb ella –físicament, intel·lectualment, emocionalment- i a les seves successores. L'esperit individual que duem totes les dones dins nostre té dret a que sigui cuidat, enfortit, estimat i acompanyat en la seva gestació, els naixements per cicles i una maduració que mai acaba. I és aquesta maternitat interior i íntima, malgrat que menystinguda i posposada, absolutament necessària perquè el món sigui cada dia un poc millor i sobretot, més just i igualat en oportunitats. Una dona és un precedent d'un altra dona anònima i esplèndida que ha d'arribar; i és una companya d'un altra que es troba ara mateix aquí, i és una hereva d'un altra que fou, visqué i sobrevisqué. Independentment de la nostra cultura, ètnia, llengua, origen o història, estatus social o econòmic, de la nostra edat, de les experiències viscudes, les dones som baules d'una societat que ens ha temut, i a la vegada ens ha venerat. Estem connectades per molt més que un cos potencialment propietari d'unes funcions biològiques comunes. Ens reconeixem dins un mateix camí al davant: superar les dificultats en companyia de les nostres congèneres. Som capaces de fer el món millor i cada objectiu que tenim dins nostre, cada etapa de la nostra vida com a persona, individu i dona, ens reconcilia amb el món a través dels nostres assoliments. Si ens ajudem entre nosaltres les dones, aconseguirem més coses, amb majors possibilitats que romanguin en el temps per defensar-les i protegir-les perquè les filletes, joves i dones que arribin en un futur pròxim en puguin gaudir.

Som mares espirituals de les dones que han d'arribar en un futur. Som capaces, en som responsables i en tenim dret, elles i nosaltres.