Florit Nin: "Què té de més digne la persona que conviure en harmonia amb el seu entorn natural?"

Tothom parla del canvi que ha fet en aquesta exposició, però no es tracta en realitat d'una simbiosi?
És un canvi però que va lligat amb l'obra anterior. El món vegetal -com succeeix a la metamorfosi- s'ha anat transformant en persona i ha arribat a un punt en què la forma del cap i les cares han agafat protagonisme. Però en totes les obres hi és present el món vegetal.

Quan treballava el món vegetal, podia ser conscient que qualque dia en sortiria la figura humana?
No, és un procés totalment imprevisible. L'activitat artística no és com un procediment científic. L'atzar i les intuïcions tenen molt a veure. La feina artística, en el meu cas, no es pot planificar de cap manera. L'obra neix gairebé tota sola. D'aquest món de fulles, a poc a poc, van apareixent els ulls, els rostres... i la cosa va creixent fins que arriba la proposta actual: cares amb elements vegetals.

D'aquestes fulles també surten les boques...
Sí. De fet fins i tot hi ha caps que són com a troncs, o arbres que volen ser persones. El tema de fons és el mite de les metamorfosis d'Ovidi, que van plenes d'aquestes transformacions amb persones que acaben essent arbres, o arbres en persones. És la idea del retorn. Naixem de la terra i tornam a la terra.

El cicle que es tanca.
Sí, però aquestes són reflexions que fas posteriorment perquè no penses tant com sents. Però quan hi reflexiones vas traient una mica el fil del sentit, i te n'adones que al final ve a significar el cicle de la vida i de la connexió de les persones amb la naturalesa.

Com a espectadora, la seva obra em fa reflexionar sobre una societat que li dóna l'esquena a la natura.
La tenim com el poal de fems. A la natura hi abocam tot el que ocasionam. La idea de l'exposició és com una dignificació. És pensar: què té de més digne la persona que conviure en harmonia amb el seu entorn natural?

Però no ens donem per al·ludits.
El problema és que tenim un perfil polític molt rebaixat que no fa cas de les evidències. És com a l'economia, fa cas dels especuladors i no fa cas de les necessitats econòmiques. I així estem, continuen pagant els pobres de sempre. De fet el deteriorament natural al que hem arribat és a causa del model econòmic que patim. Volem produir energia a partir d'aliments que són molt més necessaris per eliminar fam al món. Són coses que clamen al cel.

Malgrat tot, sobre els primers altercats de Londres els analistes no van ser capaços de dir perquè s'estaven produint. Els hi sobtava el focus de violència.
Aquets grups de violència són comprensibles. No es justifiquen perquè ningú vol justificar cap acte violent, però són comprensibles perquè la gent n'està farta. Així que no és estrany. Fa poc vaig llegir el llibre "Algo va mal", de Tony Judt, i allà s'explica molt bé la situació penosa que vivim. Una minoria domina el món i una majoria el paeix. El problema del món actual és la desigualtat que ha anat augmentant d'una manera espantosa. Els rics cada vegada són més rics i els pobres més pobres, i açò és deu a una mala gestió del món i de la naturalesa.

Parli'm dels engegantits formats de la mostra. Sent la necessitat de pintar en grans dimensions?
Els formats grans sempre fan ganes, són més difícils i demanen més atenció. Però que siguin grans no és sinònim de qualitat. Els formats petits poden tenir tanta potència o subtilitat com els grans. M'agrada fer tot tipus de formats però vaig pensar que El Roser era una ocasió magnífica per experimentar amb els grans., i la veritat és que hi disfrutes molt.

Quant temps porta treballant aquest tema?
Més de 3 anys. Vaig començar amb dibuixos més petits i van aparèixer els primers ulls i les primeres cares. El Dia de la Dona Treballadora em demanaren de fer uns dibuixos mentre es recitaven unes poesies, i allà ja vaig fer una sèrie de cares amb fulles. A partir d'aquí l'obra anà creixent. D'aquets primers traços sorgiren els troncs que s'enlairen cap a dalt o que surten del cos i que acaben amb una cara, o les arrels que surten pels ulls...

Al vídeo documental que acompanya l'exposició, realitzat pel seu fill Macià, vostè xerra que abans el públic percebia serenor a la seva obra, i que ara li sembla que percep inquietud. Com ho viu açò?
En aquesta sala (pel Roser) hi ha poques persones que m'hagin parlat d'inquietud, però he pensat: bé, almanco hi ha gent que ha sentit el mateix que jo. Però a la majoria encara els hi transmet serenor. A l'exposició hi veig una mescla. Hi ha cares que transmeten serenor però d'altres que tenen un punt enigmàtic i d'intranquil·litat que reinterpreto amb cares tapades o girades de posició.

Aquí arriba des de l'abstracció.
Sí, és curiós. L'obra anterior s'havia tornat molt abstracta. El darrer eren trames vegetals que en qualque moment semblaven el "dripping" de Pollock. Però ja havia tractat el tema de la figura i el rostre fa una quinzena d'anys i ara ha tornat.

Quin ha estat el procediment tècnic d'aquestes obres.
Fer fondos i textures amb pasta de cel·lulosa. Quan s'eixuga dono capes de colors i damunt hi poso una sèrie de capes transparents de blancs per tal que la tela torni a agafar profunditat. I a partir d'allà començo a dibuixar. Per aquesta mostra he disposat una espècie de vocabulari d'imatges amb les diferents cares, postures i motius vegetals.

Amb la suavitat dels tons pretén mimetitzar l'obra amb la natura?
No és una obra colorista perquè jo mai he estat colorista. Sí que és veritat que els tons de color són terra i que la meva pintura participa molt del dibuix. De fet hi ha molts quadres que semblen dibuixos. Els colors hi són però estan enterrats sota les capes de fang (somriu).

És un autor que experimenta molt.
Sí, de fet l'experimentació forma part de la mentalitat artística. Tot i que experimentes molt més quan ets jove que quan ja duus uns anys i afiances unes maneres i domines les tècniques.

L'escriptor que duu dins sempre apareix amb la superposició de lletres.
Sí, és un motiu que he emprat molt. És un motiu històric perquè les avantguardes ja feren ús de les tipografies, i últimament hi ha molts artistes contemporanis que l'empren, dels més coneguts Jaume Plensa.

I dels rostres en parla com "l'ànima semblant que tots tenim".
Sí. En aquesta sèrie de rostres anònims es tracta de cercar l'ànima comuna que tenim, i per açò l'arrel és la naturalesa.