El dol arribà de manera inesperada i per duplicat entre juliol i octubre de 2012. Un cop dur que va empènyer la llicenciada en Filologia Hispànica a posar per escrit aquelles converses i aquelles situacions que, de forma imaginària, l'autora mantenia amb els seus pares. Situacions corrents, «petites coses que passen cada dia i que t'evoquen les absències, et traslladen al moment en què vivies allò mateix amb qui va estar amb tu des que vas néixer».
Tailàndia
En la presentació d'aquest llibre autoeditat, Maria Camps explica que «Cartes a Tailàndia» és un recull epistolar «íntim» que sorgeix després d'entendre que la partida dels seus pares havia estat, en realitat, un viatge a una «Tailàndia onírica». Així ho explica en la primera carta, on parafrasejant Antonio Machado exposa que en Toni i n'Amaya han «marxat lleugers d'equipatge (...) han emprès camí a Tailàndia», el seu particular paradís des d'on conversen amb la seva filla, que els explica aquelles coses que els solia explicar quan compartien moments junts.
L'encarregat de prologar el llibre ha estat el periodista Josep Pons Fraga, qui va donar l'oportunitat de què aquestes cartes apareguessin quinzenalment, primer a Última Hora Menorca, i després continuessin a «Es Diari» una vegada integrades les dues capçaleres.
Pons Fraga defineix aquestes cartes com un «periple epistolar que respon a la necessitat de qualsevol filla de parlar amb els seus pares per comentar, valorar i compartir els seus anhels, il·lusions, moments de dificultat i també les satisfaccions». I segueix «Maria Camps escriu i dóna notícies que aconsegueixen mantenir viva la relació amb els absents. Ho fa amb voluntat de retrobament, des d'un buit que ens colpeix i ens interpel·la; amb ecos de nostàlgia i el plany de l'enyor; amb la potència dels espais de la infantesa i la joventut, pàtria dels records i dels sentiments.»
Les «Cartes a Tailàndia» van ser, idò, una manera d'exposar en veu alta els seus sentiments, la qual cosa va tenir «un component terapèutic molt important» i va ser «una manera de treure fora el que duia a dins», expressa Camps, aparentment enfortida, a l'hora que reconeix que la publicació de les cartes va esdevenir «una de les coses més guapes, perquè hauria pogut ser una cosa per mi mateixa i prou, però vaig rebre l'estaló de la gent, que em deia que els agradava i, fins i tot, que els havia ajudat» a superar situacions personals complicades.
6 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Socrates, abans de parlar d'una persona l'has de coneixer millor. I jo crec que el que feis aquest comentaris teniu molta enveja. A lo millor ets tu qui no dones un palo al agua. Crec els teus comentaris són molt desafortunats. Pel que sé de na Maria Camps , no te res a veure amb el que tu dius. Me sap greu, però "no das pie con bola" .
Michael: no seas solemne, sino que no se puede poner el cazo y luego criticar. Esta sujeta tiene mucho tiempo porque es liberada sindical y no da un palo al agua y va de progre por la vida con un Volkswagen Beetle, un vehículo nada proletario, por cierto. Es una hipócrita, aunque cante bien. Envidia ninguna, sino coherencia pedimos.
Enhorabona Maria. Estic segur que has reflectit tota la teva sensibilitat i els teus sentiments en aquests articles. Ah i no facis cas de segons quins comentaris, són enveja.
L'eduació, el compromís, la cultura, i el saber molesten a en "nano", per què deu ser?. Molt bé Maria, endavant !!!
Com deia Cecilia: Sería la novia en la boda, El niño en el bautizo, El muerto en el entierro, Con tal de dejar sello
Nano deixa sa gent amb pau amb no compra es discus,llibres i no llegir-le ja esta descansa tranquil hombre seras mès feliç..........Maria ets un crack.. tù ni cas qui te coneixem a tù i sa teva familia ho sabem.......s'enveja fa molt de mal ha qui la peteix
Poques vegades s'ha vist un cas d'ansia de protagonisme més exacerbat, ja no sap que ha de fer per ser l' estrella de la festa. Profesora, sindicalera, cantant, ara escriptora... ¿qué será el següent?