Retrobaments. L’acte va permetre retrobaments dins de la família ateneista i va    servir per fer una ullada a les darreres dècades de la història de l’entitat.    | Gemma Andreu

1

Haver estat fidels als seus principis fundacionals, de ser actor actiu en la promoció de la cultura i del debat i del lliure pensament, és el mèrit principal que ha sabut conservar l’Ateneu de Maó després de 116 anys de vida. Així ho destacaren aquests divendres els cinc darrers expresidents de l’entitat, encarregats de protagonitzar la inauguració del curs acadèmic 2021-2022.

La renovada seu de l’Ateneu de Maó va acollir ahir vespre aquest acte per al qual es va comptar amb la presència dels darrers cinc expresidents, Josep Maria Quintana (1981-1987), Francesc Tutzó (1987-1995), Pedro Jaime Bosch (1995-2002), Juan Hernández (2002-2006) i José Antonio Fayas (2006-2012), a més de Margarita Orfila, que ostenta el càrrec en l’actualitat.

Principis

Del primer al darrer, tots van coincidir a l’hora de destacar el fet que l’Ateneu ha sabut mantenir l’esperit que li van atorgar els seus fundadors. Fou molt gràfic el cas de Josep Maria Quintana, afiliat al Partit Socialista «arran del cop d’Estat de Tejero», i que fou proposat com a president per part de Guillermo de Olives, qui «va ser president durant tots els darrers anys del franquisme» a Menorca. Però «era conscient que jo tenia molt clar que l’Ateneu era una institució neutral, que mai no polititzaria».

Perquè, afegí l’escriptor, era molt partidari que l’Ateneu fos «apolític i aconfessional», definició que s’ha continuat mantenint fins a l’actualitat. De fet, Francesc Tutzó assegurà que els vint anys que fou president o vicepresident li van servir per valorar la importància de comptar amb una entitat on es pot xerrar de tot i sempre amb la màxima tolerància. Té clar que «he après que és més important saber escoltar, que rallar».

Aquesta mateixa tesi la defensa Pedro J. Bosch, a qui va sobtar la capacitat que tingué en aquella època Guillermo de Olives, just al principi de la democràcia, de defensar el dret a l’exposició d’idees contraposades.

I és que com completà Juan Hernández, sempre vam tenir present la figura fundacional, pragmàtica i científica de qui impulsà la creació de l’Ateneu, el doctor Enric Alabern, així com de José Pérez de Acevedo i Francesc Hernández Sanz.

Amb aquestes mateixes intencions va accedir al càrrec José Antonio Fayas, qui en la seva presentació, el 2006, ja va deixar clar que el seu objectiu era que l’Ateneu «segueixi sent referent essencial» en la promoció cultural i com a «fòrum de debat».

Activitat intensa

Els expresidents repassaren els seus anys al capdavant de la societat, amb infinitat de conferències, cicles, taules rodones, cursos o jornades, i per les quals han passat personatges rellevants, des de Josep Tarradellas a Santiago Carrillo, passant per Camilo José Cela, el cardenal Tarancón, Mercedes Cabrera, Baltasar Porcel, Jordi Pujol, Miquel Roca, Heribert Barrera o Fèlix Pons.

Aquesta magna activitat, van coincidir també tots, va ser i segueix essent gràcies als membres dels equips directius que treballen dia a dia a l’Ateneu, i a tota la comunitat en general, que acompanya l’entitat i li dona sentit.

La trobada d’expresidents va servir per recordar molts noms de personatges importants en els 116 anys d’història. A part dels ja mencionats, destacaren figures com les de Fernando Rubió, Joan Hernández Mora, Antoni Pons Monjo, Catalina Seguí, Antoni Salom, Hans Rotters, Mateu Seguí Mercadal, Paco Fàbregues o Pere Melis Pons.

Tampoc no faltaren referències a projectes que han nascut del bressol de l’Ateneu, i que enumerà Fayas, com la «Revista de Menorca»; el Cineclub; el Grup Filharmònic i el Cor Femení de Cambra; les aules de dibuix i pintura, música, fotografia, idiomes o informàtica; els premis Saló de Primavera; el Foro Illa del Rei; o el Cercle d’Economia de Menorca. Tot, en una trajectòria que no ha estat mancada de dificultats, com les successives reformes que s’han hagut de fer a l’edifici o, el 2008, quan en plena crisi econòmica s’aconseguí, gràcies a la implicació de la societat, evitar la desaparició de l’Ateneu de Maó.