La musicòloga Laura Triay va parlar de Deseado Mercadal i el món de la lírica que tan l’apassionava.  | Josep Bagur Gomila

6

Deseado Mercadal Bagur (Maó, 1911-2000) encaixa perfectament en allò que Josep Pla definí com un «homenot», un d’aquells grans personatges de la vida cultural, intel·lectual, social o política, que deixà un impressionant llegat. Una herència que la família ha sabut valorar i preservar, fins al punt que es conserva una ingent quantitat de documents i obres, que bé val la pena revisitar per a tornar a posar a l’ordre del dia.

Aquesta va ser una de les reivindicacions sorgides ahir, en la Jornada d’Homenatge i Estudi organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis. No hi ha dubte que Deseado Mercadal és considerat un dels grans exponents menorquins    del segle XX, però la realitat és que, sovint, el coneixement real que es té d’ell es limita a un repertori musical que s’ha convertit en indissoluble de la identitat menorquina («Himne a Menorca», «Ets com una altra Menorca», «Camí de Cavalls», «Sa núvia d’Algendar»).

Folklorista, músic, historiador, periodista i activista polític

La vida de Deseado Mercadal va transcórrer entre Menorca, Barcelona i Alger. Nascut en una família aficionada a la música, inicià estudis de solfeig als set anys, amb dotze era primer violí i als 16 ja era professor de música a la ciutat comtal.

La trajectòria vital de Mercadal l’exposà, en les jornades, el musicòleg Jordi Orell, i Bep Cardona aprofundí sobre la faceta de folklorista del maonès. Per altra banda, Laura Triay es va introduir en la vessant de la lírica, on apareixen títols de sarsueles, òperes o operetes com «La canción del mar» (1936), «Es tresor d’Albranca» (1955), «Tres històries de Maó» (1966), «Melodía bohemia» (1966), «Viatge reial» (1959, amb lletra de Frederic Erdozáin) o «El capitán Montelindo» (1943-19909).

Bona part de l’obra de Mercadal està escrita en castellà, però com apuntà Triay, no dubtà a «desafiar» les autoritats i la censura utilitzant el català.

Les etapes a Barcelona van permetre que el músic entrés en contacte amb figures com Toldrà, Millet, Morera o Richard Strauss. Amb una «formació musical molt completa», Mercadal va «conèixer les tendències de la música» del moment i explorà el món editorial creant «España melódica».

També es referí la musicòloga a la «frustració» que sentia el compositor, ja que, sent la «música seriosa, selecta» la que realment l’apassionava, s’havia de guanyar la vida fent «música comercial», que és la que generava ingressos.

Però la figura de Deseado Mercadal va molt més enllà de l’apartat artístic. Les seves inquietuds polítiques es traduïren en l’afiliació    a l’Agrupació Socialista de Maó i a la Federació Obrera de Menorca (UGT), on va ocupar diferents càrrecs. I inicià la faceta de periodista a «Justícia Social», sent-ne el director de 1936 a 1939.

El triomf franquista el dugué a l’exili, encara que mai va perdre el contacte amb Menorca, on tornaria definitivament el 1965, per ocupar els càrrecs de director de l’Escola Municipal de Música de Maó i de l’Orfeó Maonès. Una entitat, aquesta, on estrenà diferents obres líriques.

De tots els àmbits en parlaren Xavier Seguí, Ismael Pelegrí, Miquel Àngel Limón, Josep Bagur, Miquel Àngel Casasnovas, Josep Portella o Alfons Méndez, impulsor de les jornades, que considera que Mercadal és una figura cabdal, també com a «historiador o periodista, amb aportacions de primer ordre». Perquè «té una obra molt valuosa, va ser el primer a escriure de molts temes» i és autor «d’obres històriques que són un referent, sobretot de la primera meitat del segle XX». Per exemple, els treballs sobre l’Orfeó o el Teatre Principal, «Los ayuntamientos de Mahón a través de la historia», «Datos para la historia de los movimientos obreros y políticos en Menorca», «La Guerra Civil en Menorca», «El mando civil en Menorca» o «Naufragios y accidentes marítimos en las costas de Menorca en los siglos XV y XX».