0

Alguns artistes aconsegueixen canviar la respiració del públic d’una manera quasi màgica. El  Cosmos Quartet no només tocava la música sinó que ens contava la música d’una manera  tan convincent i inspiradora que l’aire del Claustre del Seminari de Ciutadella tenia aquella  qualitat especial que se sent quan un grup nombrós de persones fan anar la imaginació intensament.

Tant de bo poguéssim obrir els caps del públic assistent i descobrir quines imatges, quines    preguntes, passaven per la ment de tots els oients. Cent caires d’una mateixa música,  diverses en l’experiència personal de cada un dels que l’escolta, i tanmateix totes vàlides i    conformant el calidoscopi musical d’aquest concert.

El Cosmos Quartet ens proposava un programa amb dos dels quartets més rellevants del    segle XIX, el de Debussy, escrit el 1893, i el «Rosamunda» de Schubert, escrit el 1824. Tal com ens informava Bernat Prat, segon violinista del quartet, són dues obres profundament diferents però que segueixen la mateixa forma, establerta per al quartet de corda pels anys  de tradició anteriors. Les dues obres, connectades pel mateix segle. Un segle de canvis i  transformacions que desemboquen en la modernitat.

La gran dificultat d’execució que suposa el Quartet de Debussy passava del tot    desapercebuda al públic gràcies a la gran destresa instrumental dels quatre músics,    totalment dedicats a viure intensament aquella música i fer-nos-en partícips. Precisament la proposta de Debussy amb aquest quartet és la d’un univers musical nou, ple de referències al món natural, ensenyant els diferents caires que pren sota llums diferents: Una mateixa muntanya vista al matí, al punt de migdia o al capvespre  ofereix un paisatge diferent i si miram i escoltam de prop encara trobam més diferències: una cigala que   brunzeix al migdia, l’ocell que caça de nit, la flor que s’obre al matí...

Debussy les recull en melodies i ritmes que posa sota harmonies i timbres i fa moure a    velocitats diferents. Els Cosmos il·luminaven aquesta música magistralment gràcies a una    afinació sensible, forta intuïció rítmica i convincent personificació dels diferents caràcters de    la música. Especialment en el tercer moviment, el moviment lent i més nocturn d’aquest    quartet, Lara Fernández a la viola ens duia de la mà cap a un món atàvic. Cap a la meitat del    moviment, els germans Oriol i Bernat Prat construïen el camí cap al clímax en un uníson    corprenedor que culminava amb Helena Satué, al primer violí, desembocant tota la    nostàlgia acumulada en una melodia intensament emotiva.

Després de la primera part el Cosmos Quartet ja ens havia promès i demostrat que    acudiríem a una experiència sonora en alta definició. El concert continuava amb l’exquisit    «Rosamunda» de Schubert, inspirat en el títol d’una òpera pròpia que el mateix compositor    cita en el moviment lent d’aquest quartet.

La música de Schubert es debat constantment entre la felicitat i la nostàlgia, entre el plaer i  el dolor, l’eufòria i la introspecció, representats pel mode major i el mode menor.  El quartet Cosmos tocava la fina línia entre aquestes emocions amb alta precisió i sensibilitat, com fregant un fràgil cristall suaument amb el dit sense que es rompi, fent-nos    aguantar la respiració. Les melodies s’anaven succeint amb una expressió romàntica però no    exaltada, i els patrons repetitius en les veus que acompanyen, tant característics de la    música de Schubert, tocats amb una continuïtat i fluïdesa fascinant.

A més d’una ja consolidada trajectòria i reconeixement internacional, cal destacar de la    biografia del quartet que els Cosmos toquen amb quatre instruments del luthier barceloní    David Bagué. El geni i enginy del luthier i dels quatre músics dota la sonoritat del quartet    d’una gran coherència tímbrica i alhora una bona definició entre les veus, exposant la    diversitat de personalitats tant dels intèrprets com dels instruments i mantenint un so compacte.

Després dels generosos aplaudiments del públic, el quartet ens va regalar com a bis el    presto del «Quartet en Si menor» op.33 núm.1 de Joseph Haydn, en un moviment  interpretat amb bravura, sorpreses i bon humor. Una manera fantàstica de tancar un  concert memorable.