Chillida, les taules i la mar de Menorca

L’idil·li que entre 1988 i fins a pràcticament la seva mort el 2002 va mantenir Eduardo Chillida amb Menorca, illa que va descobrir gràcies als seus amics l’enginyer de Camins, Canals i Ports José Antonio Fernández Ordóñez i l’escultor Rafael Trenor, va fer que  quedés meravellat amb el patrimoni arqueològic -la naveta des Tudons i sobretot les taules- i les pedreres de marès -com les de s’Hostal, a Ciutadella, de Binicalsitx, a Ferreries, i la de S’Algar, aquesta a poca distància de Quatre Vents-, gràcies a les excursions que van fer durant els mesos de l’estiu, com recorden les imatges que la seva filla Susana va enregistrar a l’Illa el setembre de 1998, la darrera sessió de filmacions del documental -començat vuit anys abans- que també va incloure l’octubre a Gijón i el novembre a Sant Sebastià i Burgos.

Taules

El documental mostra Chillida durant una visita nocturna a la taula de Torralba d’en Salort, amb l’enigmàtica lluna com a testimoni, en què l’escultor apareix com un atent espectador i la seva veu en off afirma que «jo sempre he vist l’escultura com una part de l’espai i una part del temps». Unes inspiradores imatges nocturnes, com qualifica l’autora del documental, que juntament amb altres van ser possibles gràcies a la participació de José María Civit, «un home culte i amant de l’art que coneixia molt bé l’obra de Chillida», subratlla.

En una altra seqüència l’escultor i la seva esposa Pilar Belzunce visiten al matí el poblat de Talatí de Dalt, en què la parella recorre l’interior del recinte de taula i observen la gegantesca T amb la pilastra inclinada que descansa sobre el monument central. Una seqüència sense veu, en què la imatge transmet perfectament l’admiració de la parella envers el monument talaiòtic. La filmació també immortalitza una visita nocturna de l’escultor al recinte de taula de Torrellissar, a Alaior.

Precisament, el 20 de març de 1994, amb motiu del discurs d’ingrés de Chillida com a membre honorari electe a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, en la contestació de l’acadèmic i amic José Antonio Fernández Ordóñez, aquest recorda que «cada estiu, a Menorca, ens reunim alguna nit en el recinte de Torre Llisa [sic], davall ‘la immensa nau d’aquest temple creat per la divinitat i decorat per l’home’ -ningú ha transcrit millor que Rafael Trenor, que ens va descobrir l’Illa, el ‘Llibre de les Constel·lacions’- al costat de les dues grans pedres sagrades que sostenen sobre les seves espatlles la volta del cel, rodejades de milers de pedres de marès, esculpides per la mil·lenària erosió...».

El documental inclou un breu diàleg en què Chillida i Fernández Ordóñez reflexionen sobre els recintes de taula. L’enginyer madrileny afirma que «aquestes dues peces posades així, que els arqueòlegs simples diuen que és per subjectar unes bigues de llenya... me’n record que un dia vas dir que açò el que sosté és el cel», mentre que l’escultor basc assenyala que «la idea d’ells és sostenir el de dalt, sí», al que Fernández Ordóñez afegeix «no una coberta humana» i Chillida conclou que «no arriben fins a dalt, però ho intenten, veritat?».