El gospel triomfa una vegada més al Festival de Música de Maó

La connexió de les tres artistes amb el públic fou gairebé immediata. Es tracta de tres artistes veteranes i molt carismàtiques, que es mouen a l'escenari com en el menjador de casa seva, que dominen a la perfecció els tempos de l'espectacle i que coneixen perfectament tant les seves virtuts com les seves limitacions, de manera que saben treure el màxim rendiment a les seves prestacions aconseguint un espectacle de molt bona qualitat que el públic va rebre amb molta satisfacció.

Durant la major part del concert les tres "dives" van cantar juntes, amb una posada en escena un pèl estàtica però amb molta complicitat i fins i tot moments divertits entre elles. El pianista Kevin Jubert, imaginatiu i sublim tot el concert, va ser l'acompanyant ideal per al lluïment de les "Divines". Com a curiositat, en una de les cançons, "Im a long way from my home", en alguns moments semblava que deien "from mahón", cosa que ens va fer recordar l'emotiu espiritual negre "Oh, what a beautiful city" que l'any 2005 va dedicar Barbara Hendricks a la nostra ciutat en un dels bisos del seu memorable concert al Teatre.

Per els qui creiem que la bellesa no entén d'edats, podem dir que "Tori" Robinson conjuga aquesta anhelada qualitat amb una força i una personalitat aclaparadores. Des del centre de l'escenari, es veu que és l'ànima del grup i també de l'espectacle, fent aixecar i participar el públic en bona part del concert, un públic que respongué la invitació amb generositat i alegria, creant aquesta imatge tan peculiar i emocionant alhora de veure la gent del Teatre ballant i formant part de l'espectacle.

Joniece Jamison, amb dissimulats problemes físics en un turmell, va demostrar que malgrat algunes limitacions vocals d'una veu desgastada, té els recursos i els coneixements suficients per transmetre el seu gospel amb gran emotivitat i una energia desbordant, com va fer en la seva improvisació sobre el conegut tema "Amazing Grac"e. La seva sintonia amb "Tori" Robinson és molt gran i la puresa del seu gospel es va poder apreciar des d'un primer moment.

Però fou la tercera en "concòrdia", la Jean Carpenter, la vestida i pentinada de forma menys sofisticada, la qui ocupava el lloc del barbut de la Trinca, la qui va saber tocar -i de quina manera- la fibra sensible del públic. La seva qualitat vocal es va saber imposar per damunt de les seves companyes, amb una paleta de registres impressionants, tant en els greus profunds i generosos, com en els aguts imaginatius i plens de matisos. Amb una dosi enorme d'honestedat i religiositat va emocionar el respectable amb una genial interpretació de "Jesus, there's just something about that name", amb una reflexions prèvies -genialment acompanyades pel pianista- que van crear un ambient de bellesa i tendresa excepcional.

No es fàcil oblidar els concerts de gospel que el Festival de Maó ha viscut el darrers dos anys amb el Soweto Gospel Choir i el London Community London Choir, dos dels majors referents del gospel a nivell mundial. La proposta d'enguany, degut a la realitat econòmica, era molt més modesta però és d'agrair que s'hagi pogut incloure aquesta proposta de qualitat en aquest Festival, perquè a Menorca hi ha un públic de gospel realment entusiasta a qui s'ha de cuidar. Un Festival de Maó que ha sabut mantenir el binomi qualitat-varietat i que la setmana que ve arriba al seu final amb un registre diferent, arriscat i poc habitual en un festival d'estiu, el de la divulgació de l'obra d'una compositora de la nostra terra, un treball d'investigació de la pianista menorquina Isabel Fèlix que ens permetrà escoltar obres inèdites d'aquesta il·lustre menorquina que dimarts que ve podrem redescobrir.