"La vida no ha de passar sempre al mateix lloc, té més matisos si canvies d’escenari"

En tornar va iniciar el doctorat de Sociologia de la Salut, que la va portar fins a la London School of Economics de Londres. No obstant això, després de finalitzar el primer cicle del doctorat, Villalonga va decidir especialitzar-se en Biomedicina. Ho va fer al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, on va treballar durant cinc anys. Aquest programa li permetia fer estades a l'estranger i la menorquina no s'ho va pensar. Va fer les maletes de nou, aquesta vegada la destinació era Hamburg.

Aquesta primera experiència a Alemanya va durar només tres mesos, però poc després Villalonga tornaria al país germànic per treballar a la Georg-August-Universität de Göttingen. Tot i així, el seu somni sempre havia estat dedicar-se a la recerca als Estats Units i gràcies a la seva constància i al seu excel·lent currículum, ho va aconseguir: la prestigiosa Universitat de Harvard li va oferir feina a l'Escola de Salut Pública. La santclimentera, juntament amb la seva parella, es va instal·lar a Boston el passat mes de gener i, de moment, no contempla la possibilitat de tornar a Espanya en una bona temporada.

Com molts altres joves, va viure la seva primera experiència a l'estranger gràcies al programa Erasmus...
Sí. Estudiava Sociologia a Barcelona i dos anys després de començar la carrera vaig decidir marxar d'Erasmus. Així va ser com vaig acabar a la ciutat italiana de Trieste. Semblava un lloc tranquil i vaig pensar que m'avorriria, però no va ser així. De fet, era un lloc fronterer i això implicava que et podies plantar a Eslovènia, Croàcia o Àustria en un tres i no res. Ho vaig aprofitar i ho vaig ben gaudir. Crec que el que vaig viure em va canviar la perspectiva de moltes coses.

En quin sentit?
Estudiava amb gent de Croàcia que havia patit una guerra feia poc més de deu anys i vaig parlar-ne amb ells tot el que vaig poder. La seva vida era completament diferent a la que jo havia tingut. A més, havíem de funcionar amb diferents moneders. Encara no hi havia euros i la vida succeïa a diferents països. Solíem anar al supermercat a Eslovènia, perquè era molt més barat. Els caps de setmana el millor de tot era sortir de marxa per Croàcia i era fantàstic anar a esquiar a Àustria. Durant aquells nou mesos també vaig aprofitar per fer un viatge en tren. Vaig visitar 13 països, el que em va permetre fer-me una lleugera idea del que era Europa.

Però va haver de tornar a Barcelona...
Sí. La tornada va ser un drama. No em trobava bé. Vaig passar l'estiu a Menorca, però jo estava pendent del que passava més enllà de l'Illa i només volia sortir-ne. Vaig anar a Mèxic a visitar una de les amigues que vaig fer a Trieste. Volia veure món i reubicar-me. Després vaig tornar a Barcelona, però no m'acabava d'adaptar. Estava incòmoda i tenia el cap a Itàlia i al centre d'Europa.

Va tornar-hi?
No, però poc després, quan vaig començar el doctorat de Sociologia de la Salut, em vaig encarregar de seguir un programa que em permetés fer estades a l'estranger. A més, just abans de començar les classes vaig marxar a Cuba gràcies a un programa de voluntariat.

Què anava a fer allà?
Vaig fer feina a l'Hospital Psiquiàtric de L'Havana. Em va impactar molt negativament la dictadura. Vaig arribar a odiar l'ambient per culpa de la falta de llibertat d'expressió. Em va rematar el moment que vaig aguantar un discurs del Fidel Castro que va començar a les 7 del matí i va acabar al migdia, a 40 graus.

Quina va ser la seva següent parada?
Un cop es van acabar les classes del doctorat, vaig demanar un trasllat a Londres per escriure la primera part de la tesi. L'estada va ser molt intensa. El director del lloc que em rebia, la London School of Economics, era Anthony Giddens, l'autor del primer llibre de sociologia que havia llegit. L'admirava profundament i recordo que un dia vaig rebre un correu electrònic seu. Vaig caure de la cadira!

L'experiència a Londres va ser profitosa?
Molt. Aquella estada em va permetre fer consultories d'estudis que s'estaven fent a la universitat, una feina que em va ajudar a créixer molt. Era la meva primera feina seriosa i amb responsabilitat de veritat, i era molt jove, només tenia 23 anys. Tot plegat va ser un trampolí. La pròpia gent de Londres em va recomanar per anar a treballar al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i em va suggerir seguir amb la Sociologia de la Salut i especialitzar-me en Epidemiologia. Va ser una excel·lent elecció que implicà canviar el programa de doctorat. Així que quan es va acabar l'estada a Londres, vaig tornar a Barcelona per acabar el primer cicle del doctorat de Sociologia de la Salut, vaig participar de nou en un programa de voluntariat i, quan vaig tornar, vaig començar el de Biomedicina. Va valer la pena, em va encantar.

A on va anar aquesta vegada?
A l'Índia. Vaig marxar per fer tasques de cooperació relacionades amb la salut, però una vegada allà vaig arribar a la conclusió que són més estades de sensibilització, de sensibilització per un mateix. A l'entorn rural on jo estava, la gent es moria a l'hospital per culpa de les picades de serps i pel consum d'alcohol fet a casa. Vaig tornar seca com una canya i negra. Però negra de bruta, perquè no vivia en excel·lents condicions. No tenia dutxa, mai em vaig fer net amb aigua calenta i el meu to de pell s'anava fent cada vegada més fosc. Quan vaig tornar vaig descobrir que aquest tint anava marxant quan em dutxava. També vaig estar a un centre d'orfes amb sida a Mumbai. Vaig trigar tres mesos a recuperar-me del que havia vist. A més, vaig aprofitar el viatge per recórrer el país tant com vaig poder, com havia fet a Cuba. La meva percepció de l'entorn va canviar molt durant aquell temps. Per exemple, el primer dia, quan vaig arribar a Mumbai i vaig dormir a un hotel al costat de l'aeroport, no donava crèdit al que veia. Temps més tard, quan vaig tornar a l'hotel al final de la meva estada de l'Índia, em va semblar un luxe total. Els meus estàndards havien canviat completament!

I de nou, va tornar a Barcelona...
Sí. El 2005 va començar l'etapa al PRBB, que va durar cinc anys. M'encantava el que feia, exigent, però no em podia sentir més viva. Durant aquella època, vaig presentar-me a una beca de la Societat Espanyola d'Epidemiologia per anar a fer un intensiu d'un mes d'epidemiologia a Florència. I la vaig guanyar!

Va fer les maletes una altra vegada?
Sí. A Florència només m'havia de dedicar a anar a classe i estudiar. Un luxe! Al mateix edifici teníem les aules i els dormitoris. Era un monestir remodelat, preciós, dalt d'una muntanya. Recordo aquells moments com uns dels més dolços de la meva carrera. Havia tornat a la meva Itàlia estimada i estava rodejada d'estudiants de tot el món i d'epidemiòlegs de referència. No podia demanar més, va ser una gran escola en tots els sentits. Tinc una anècdota molt divertida d'aquells dies.

Expliqui, expliqui...
La darrera setmana de curs no vaig tenir cap altra millor idea que anar al Museu Bargello i van entrar a robar mentre jo era dins. De sobte, vaig sentir crits i van tancar les portes del palau. Ningú no podia sortir-ne. Va venir la televisió i necessitaven que algú que rallés italià i fos turista expliqués què havia succeït. Em va tocar i vaig sortir a les notícies del migdia de la cadena que hi havia posada al bar de l'edifici on estudiàvem, on normalment tots els meus companys i professors prenien cafè abans de tornar a les classes. Em vam veure allà, rodejada de Carabinieri explicant que havien robat joies del segle XIV al Bargello!

Imagino que en tornar a Barcelona va continuar amb la feina...
Sí, però no vaig ser a la Ciutat Comtal durant gaire temps. El programa també em permetia fer estades fora i necessitava fer-les per obtenir-ne la menció europea. Per això vaig demanar el trasllat a Hamburg, on vaig instal·lar-me durant tres mesos. Va ser perfecte, perquè vaig poder tenir dedicació absoluta als articles científics que formaven part de la meva tesi i ho vaig poder gairebé enllestir. Durant aquell any, em van nominar a un premi de joves epidemiòlegs per un article que havia escrit i me'n vaig anar a l'Uruguai a presentar-lo.

Quan va finalitzar aquesta etapa al PRBB?
Allà vaig estar cinc anys. En acabar, vaig començar a fer feina a un nou projecte, aquesta vegada a l'Agència de Salut Pública de Barcelona, però la crisi va començar a afectar amb virulència. Res era tan estimulant com anteriorment i jo no volia resignar-me, així que vaig presentar la tesi i vaig cercar feina a l'estranger. Tot i estimar Barcelona, em venia al cap tot el que havia viscut fora i veia que era moment de ser a altres bandes. Jo no crec que la vida hagi de passar sempre al mateix lloc, perquè la vida té més matisos quan canvies d'escenari.

Va trobar res?
El meu gran objectiu era marxar als Estats Units, el millor lloc per fer recerca, a una bona universitat de postdoc. Però s'ha de preparar amb molt temps, així que a principis de l'any passat vaig marxar a Alemanya, on em van oferir feina a la Georg-August-Universität de Göttingen. Allà dirigia una línia de recerca al Departament de Sociologia Mèdica, codirigia un projecte a Frankfurt i vaig presentar els resultats de la nostra recerca a diferents congressos a Heidelberg, Budapest i Porto.

Es va trobar a gust a Göttingen?
Sí, és una ciutat moníssima i ben ubicada, a prop de Berlin, Frankfurt i Hamburg. Es pot dir que Göttingen té la mida perfecta, el que et permet portar una vida molt còmoda. Pots anar amb bicicleta per tot i no és una ciutat gens cara, tot el contrari.

Quan va sorgir la possibilitat de marxar als Estats Units?
Vaig començar el procés de cerca de postdocs fa molt temps i sabia que seria llarg i dur. Per això vaig acceptar la feina a Alemanya, per si no sortia bé. Tot i així, abans de contractar-me ja els vaig dir que el meu objectiu era viure la recerca dels Estats Units i la veritat és que em van ajudar molt per aconseguir-ho. Finalment, ho vaig aconseguir. Em van oferir feina a la Universitat de Harvard.

Quan va partir cap a Boston?
El passat mes de gener. Em feia tanta il·lusió que només tinc bons records d'aquell moment, que esperava des de feia anys. Tot i així, també tenia la sensació de no tenir res. Ja no tenia casa a Alemanya, ni a Barcelona i havia de posar-me a buscar-ne una a Boston. La sort és que vaig marxar acompanyada de la meva parella i vam trobar, just vam arribar, una casa que ens va encantar al costat de la meva feina.

A quin barri?
A Fenway, al costat de Fenway Park i del Museum of Fine Arts. És una zona molt bonica on els edificis són baixets i no hi ha blocs de pisos. Vivim a una casa bastant americana: tot és de llenya i la nevera i el forn són increïblement grans. Puc anar a la feina a peu, només estic a cinc minuts de la zona dels hospitals de Boston i de la Facultat de Medecina de Harvard.

S'ha adaptat a la vida americana?
En ser la quarta vegada que marxava a l'estranger per una llarga temporada, no em va resultar difícil. Això sí, just vam arribar hi va haver una tempesta de neu, Nemo, que ens va tenir tancats a casa tres dies. El clima és extrem, però ja m'agrada que sigui ben diferent al que estic acostumada. Tens molta neu a l'hivern, una primavera amb més flors que a Alemanya, molta calor a l'estiu i una tardor de colors com els de Canadà. A més, és fàcil adaptar-se a la vida d'aquí perquè la universitat on treballo et fa la vida fàcil: tens autobusos gratuïts per tota la ciutat, preus especials per llogar cotxes i per anar al gimnàs, concerts i museus gratuïts i biblioteques immenses on pots treure més de 30 llibres d'una tirada.

Quina és la seva tasca a la Universitat de Harvard?
Treballo a l'Escola de Salut Pública, al departament de Ciències Socials i del Comportament. Aquests darrers mesos m'he centrat en estudiar el desenvolupament del llenguatge, cognitiu, mental, i l'adaptació de nens immigrants. D'aquesta manera, un cop s'observen els factors que més influeixen el col·lectiu que estudies, es poden plantejar intervencions per millorar-ne salut. Al meu departament també treballem en la recuperació de les parts de Japó que van quedar afectades pel tsunami, entre moltes altres coses. A part del projecte central que porta cadascú, normalment col·labora en algun altre i desenvolupa altres tasques menors.

De quin tipus?
Per exemple, en el meu cas sóc membre del comitè científic del futur Congrés Mundial d'Epidemiologia d'Alaska, que es celebrarà l'any vinent i sóc la presidenta del Grup Europeu de Joves Epidemiòlegs. Gràcies a això, ara sóc de l'equip directiu de la Societat Internacional d'Epidemiologia. A més, encara tinc vincles amb Balears i Catalunya. Ara mateix, escric l'Atles de Mortalitat de Balears. És una tasca clau per analitzar on hi ha focus de malalties i planificar intervencions. També sóc coautora d'un article científic sobre la gestió de residus a Menorca partint de la base de la seva estacionalitat i de com això por tenir un impacte en la salut dels habitants de l'illa. D'una altra banda, col·laboro amb la redacció d'algunes entrades del nou Diccionari Mundial d'Epidemiologia, que s'edita a Barcelona. A banda d'això, vaig a classe per aprofitar el fet de ser a un lloc tan reconegut.

Sembla que els seus dies tenen més de 24 hores!
La llibertat d'horaris i d'espais, i la motivació són la clau de tot. La veritat és que cada dia has de batallar per decidir a quins seminaris i classes de Harvard vols anar. T'has de controlar perquè voldries anar a tot, però no pots descuidar la teva feina. Fa poc van venir, per exemple, la Helen Clark i l'Al Gore. Tinc una agenda ben atapeïda, però es porta molt bé si t'encanta.

Què fa en el seu temps lliure?
El dedico a fer esport i a explorar la ciutat. M'encanta descobrir bars nous i botigues noves. Els dissabtes al matí m'agrada anar als mercats a l'aire lliure de fruites i verdures. També m'encanta sortir amb els amics que tenim aquí. He descobert un grup excursionista que organitza sortides mensuals. Tenint en compte la natura que tenim al voltant, és un delicte no aprofitar-ho. També hem anat diverses vegades a Nova York i explorarem la costa i Canadà amb el bon temps. Si els diumenges em quedo a Boston, intento fer ioga, visitar algun museu o quedar per dinar amb els amics i després dedicar la tarda a preparar la setmana i estudiar per les classes de dilluns al matí. Quan tens una agenda tan plena és necessari dedicar-te una bona estona a pensar com faràs ús del temps els dies següents. Aquí no es poden perdre minuts!

Ha fet molts amics des que va arribar?
Hi ha un grup encarregat de la part social dels membres de Harvard que organitza sopars, trobades, discussions i alguna sortida. Et pots apuntar al que et vengui de gust. La veritat és que Harvard et fa la vida fàcil en tots els sentits. Ara mateix, tinc un grup d'amics molt multicultural. Hi ha canadencs, japonesos, llatinoamericans, sud-africans i algun europeu. A més, he tingut moltíssima sort perquè hi ha un excompany de feina de Londres, una excompanya de feina de Barcelona i una excompanya d'institut treballant a Harvard.

Què és el que més li agrada de Boston?
Sentir que sóc a un lloc diferent. És una ciutat on es concentren Harvard i el Massachusetts Institute of Technology, entre altres. És molt estimulant veure com la gent parla un munt d'idiomes i publiquen articles científics d'alt impacte. I tot i ser una elit, intenten ser ben normals i anònims, no volen ser diferents. Les persones que jo he conegut tenen a més una alta qualitat humana, i això és impagable. Per contra, el que menys m'agrada d'aquesta ciutat és que és molt cara, que el transport públic deixa molt a desitjar i que és un país amb molta desigualtat social. D'una altra banda, també em crida l'atenció el fet de viure a un país amb només 200 anys d'història, em fa sentir un buit. Les ciutats als Estats Units no tenen parts antigues com les que tenim a Europa i això és estrany.

Quins llocs recomanaria visitar?
Boston no és gaire gran, però té molts contrastos. Crec que val la pena visitar els campus universitaris, el districte financer, Beacon Hill i el Boston Common. I perdre's per les botigues de Back Bay i els bars de Cambridge. També recomano Little Italy, al North End, és autènticament Itàlia. M'encanta!

Com va viure l'atemptat que va tenir lloc fa dues setmanes?
Per sort, vam decidir veure la marató a prop de la feina i encara prou lluny de la meta. Així que no vaig saber què passava fins un poc tard, ningú no ho acabava d'entendre i hi havia molta confusió. La part més xocant va ser quan realment es va confirmar que era un atemptat i Harvard va demanar que tothom es quedés a casa. Va tancar, literalment, les portes, per considerar-se una institució emblemàtica que podia estar en risc i el departament de comunicació de la Universitat i el degà es van encarregar d'enviar actualitzacions cada mitja hora de l'estat de la qüestió per correu electrònic i missatges al mòbil. La gent va intentar recuperar la normalitat al dia següent i vaig observar el sentiment d'unitat que tenen els americans. No obstant això, l'impacte més gran el vaig tenir quan vaig veure com es comportaven després d'haver capturat el segon sospitós. Crec que la setmana de l'atemptat vaig viure l'autèntica Amèrica del Nord.

Es planteja la possibilitat de tornar a Espanya?
Si la meva parella m'ho demana, ho faré, però no em ve gaire de gust, la veritat. Quan veig les notícies, m'agafa de tot. La meva salut mental és millor mentre sóc una indignada des de la distància i no una indignada "in situ". Crec que ara no és el moment i que s'ha d'esperar. Sé que sóc enfora de les meves arrels, però ni Menorca ni Barcelona es mouran i ja les he gaudit molt. Sempre he pensat que he tingut la sort de néixer a un lloc preciós, però hi ha molts llocs preciosos i es viu bé a moltes bandes. També el fet de viure a un lloc on les coses es resolen d'una manera menys "a l'espanyola" em dóna molta pau i això és qualitat de vida. Ara es tracta de fer els somnis realitat i d'aprofitar les oportunitats.

Visita Menorca amb regularitat?
Quan encara era a Europa sí, però ara estic molt centrada en viure l'experiència americana. Afortunadament, aquest estiu podré anar-hi durant un mes i mig, així que no em puc queixar gens ni mica. El llaüt m'espera!