Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817) exemplifica, amb l'Obra didàctica, una sèrie de tractats sobre les matemàtiques, la geometria, l'arquitectura i la indústria naval, el nou ideari de les acadèmies de Belles Arts de finals del segle xviii: el dibuix com a eina d'estudi de la història, la natura i la incipient industrialització. Amb ell s'inicia a Menorca una nova etapa (la modernitat), en la qual tenen lloc profunds canvis en les formes i temàtiques de l'art i en la consciència mateixa dels artistes. La funció del paper com a esbós de les obres sobre fusta o llenç ja no serà la principal funció del paper en l'art, i, a més a més, l'artista s'alliberarà dels encàrrecs. A la península, Francisco de Goya, amb el seu Cuaderno italiano (1771-1793), serà el primer europeu que treballarà de forma autònoma el dibuix sobre paper sense la necessitat de traslladar-lo al llenç.
Anys després, Joan Font i Vidal (Maó, 1811-1885), imbuït de l'esperit romàntic, va realitzar dibuixos com el que es mostra a l'exposició (Vaixell, ca. 1850) en el qual, mitjançant el llapis, expressa una atmosfera psicològica pròpia dels romàntics, que a Europa practiquen artistes com Johann Heinrich Füssli, William Blake o Caspar David Friedrich. Füssli, per exemple, va dedicar tota la seva producció artística a l'obra sobre paper. Aquesta nova llibertat conquerida per l'artista s'evidencia en la diversitat de tècniques i suports que Font i Vidal posa en pràctica: oli, tinta, aquarel·la, llapis, aiguada, paper, llenç, nacra, fusta o cartró.
Les dues aquarel·les d'Anton Schranz (Oschenhausen, Alemanya, 1769 – Malta, 1839) presents a l'exposició (Vista de Sa Mesquida i Port de Fornells) il·lustren, d'una banda, el nou interès del romanticisme pel paisatge i les marines com a substitut de la pintura històrica dominant fins al neoclassicisme; de l'altra, la demanda d'obres sobre paper per tal de satisfer les necessitats d'una nova classe social, la burgesia, apareguda amb la industrialització i amb un comerç marítim molt actiu.
La secció de dibuixos continua amb dues obres de Francesc Hernández Sanz (Maó, 1863-1949), que subratllen el seu vessant com a dibuixant dins del moviment realista de finals del segle xix i principis del xx. El caràcter descriptiu de la línia, present fins aleshores, prendrà un rol secundari i serà el traç el que conferirà densitat i emoció, i que esdevindrà cabdal entre els artistes contemporanis. És el cas de Matías Quetglas, Francesc Florit Nin, Joan Taltavull o Kaori Ishihara.
L'aparició dels mitjans de reproducció mecànica a mitjan segle xix va significar també un impuls decisiu per a l'art sobre paper. Il·lustradors menorquins com Josep Maria Riudavets i Monjo (Maó, 1840 – Madrid, 1902) van destacar en revistes com La Ilustración Española y Americana. L'aparició del cartellisme, a principis del segle xx, amb Tolouse-Lautrec com a màxim representant, va esperonar també el treball damunt paper de molts artistes. Josep Vives i Llull (Maó, 1901-1982) va posar en pràctica l'obra sobre paper amb força èxit, seguint la tècnica del guaix que va generalitzar Toulouse-Lautrec. D'entre els artistes contemporanis, les il·lustracions de Marc Jesús i Kodomos en àmbits tan diversos com el llibre infantil, la publicitat, les revistes il·lustrades o el cartellisme, aporten codis nous i donen nova vida a la il·lustració a Menorca.
En un proper article repassarem les aportacions que els artistes menorquins han fet al voltant del gravat, la textura, el collage, el llibre d'artista, el gest o les masses de color com a substitutes del dibuix.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.