Parèntesi optimista

Una de les regles que se solien observar era la de tallar, sempre que es feia bosc net, els pins més vells, tot deixant que els més joves anassin creixent. D'aquesta manera, s'aconseguia un bosc en continua renovació, i ben segur que l'arbratge hi era més esponerós que no ara. Actualment, se solen deixar els pins més grans, perquè la neteja de bosc s'entén més com a jardineria que no com a activitat de manteniment ecològic. De fet, és l'interès allò que genera més manteniment ecològic. Eren els duros que es treien dels forns de calç el que garantia que el bosc estigués net, no cap tipus de bondat humana consubstancial amb la nostra espècie.

Fa uns dies, vaig fer un passeig pel bosc i vaig comprovar que l'estaven netejant. Em va entrar un parèntesi d'optimisme. Diuen que caminar per dins una pineda és una de les activitats que més t'omple d'energia i que t'aporta més antídots –com caminar a la vora de la mar– en contra de la depressió. Potser, emperò, el parèntesi d'optimisme em venia pel fet que vaig comparar aquella activitat forestal amb el procés que previsiblement es produirà a la política insular, a l'illa d'Eivissa. Sobretot si som capaços de netejar el nostre bosc polític de la mateixa manera –seguint les mateixes regles– que es feia servir per netejar els nostres boscos no figurats al llarg de tota la Història.

Els pins més grans ja es troben una mica corcats. Encara van creixent, i s'han fet grossíssims, però, igual que els imperis abans de la seua decadència inexorable, comencen a mostrar mostres de caducitat. Arnold Toynbee ho tenia molt ben estudiat, això de la decadència dels imperis. Aquests normalment es posen la baga al coll quan pensen que tenen més poder, que han arribat més amunt, que han esdevingut més invencibles. És aleshores quan, inexorablement, cauen. Quan són a punt de menjar-se el món, ai las!, el món se'ls menja a ells. Té una lògica.

Mentrestant, pel sotabosc, hi ha arbres més joves que estan intentant quallar, buscar el seu espai, trobar un lloc per on veure amb tota la seua esplendor la magnífica llum del sol. Es tracta d'arbres que comencen a organitzar la seua existència, a bastir el seu propi projecte vital. No se'ls acut, ni remotament, que els vells pins corcats els puguin hipotecar el més mínim de la pròpia existència.

Entre la pineda monocroma, entre l'arbratge absolutament estàndard, ha començat a despuntar un arbre nou. Posem que es tracta d'una alzina, una savina o un ginebre. És un arbre bell, no tan estàndard com la resta, clarament diferenciat. Malda per créixer, i encara no se'l veu despuntar. Però les seues arrels ja van buscant la llecor de la força dins la terra fèrtil. Les seues arrels s'enfonsen prou abans que despunti, amb esplendidesa i energia, la seua copa robusta. Abans les arrels han d'anar ben endins, com ens il·lustra la Balanguera. Perquè, efectivament, la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. I perquè l'arbre visqui en plenitud haurà de tenir unes arrels ben profundes, ben sòlides, ben aptes per fornir-li la vida necessària. I una soca ben ferma, ben forta, que pugui aguantar les ventades més dures. Perquè en farà de vent, i tant que en farà! I hi haurà tempestes, i fins i tot algun raig podria intentar partir-la. Haurà de ser una soca ferma i resistent. I, juntament amb la soca i les arrels, haurà de mostrar al món un bell fullatge, d'un verd robust i harmoniós, que atragui tothom que se'l miri. Tot hi fa falta: les idees que alimentin el projecte, la cuina dels que el dissenyin i li donin consistència, i el fullatge alegre dels que el facin avinent al conjunt de la societat.

Parèntesi optimista. Avui no podia ser d'altra manera.